L’alentiment

La notícia de la setmana és que Claudio Cattani, un jutge de pau de Gènova, ha condemnat Trenitalia, la companyia de ferrocarrils italiana, a pagar cent euros a una dona pels «danys existencials» que va provocar-li el retard d’una hora i mitja del regional Gènova-Torí. A més, la companyia haurà de reemborsar-li el bitllet. Quan la pràctica s’escampi cap a l’oest, els catalans haurem trobat la manera de compensar el dèficit fiscal.

El dany existencial és un terme jurídic que a Itàlia s’aplica fa més de trenta anys. El primer cop va venir d’un error de diagnòstic. Per culpa d’una citoscòpia mal feta, va haver-se-li d’extirpar l’úter a una pacient. La dona, doncs, va demandar els metges. Però el marit també va presentar una denúncia, perquè l’operació de la seva senyora li havia impedit tenir-hi relacions sexuals. El terme ha anat creant jurisprudència, i avui fins i tot existeix l’Observatori del Dany Existencial.

Per exemple. En un accident, rep la víctima directa, però també hi ha uns danys existencials pels parents que després han d’acompanyar l’accidentat a rehabilitació. Si el parrupeig de la plaga de coloms que el teu veí alimenta no et deixa concentrar; si, com va passar-li a la senyora Staltieri, se’t mor el marit per tabaquisme, hi ha uns danys existencials. El dany existencial no és un dany patrimonial, no és un dany biològic –no cal que hi hagi lesió–, ni és moral –no cal tampoc que hi hagi patiment–. El dany existencial es defineix sovint com la privació d’una activitat. Algú que t’impedeix fer una altra cosa. A Bari, un jutge va condemnar dos grups empresarials de distribució publicitària després que un home els denunciés: perquè hi cabés el correu postal, cada dia havia de perdre el temps traient catàlegs publicitaris de la seva bústia.

No hi ha res més essencial: qui et roba el temps et roba la vida. Cada minut té un preu diferent, perquè té un preu diferent cada vida. El poder s’ha expressat sempre en forma de cues o de burocràcia, en forma de lentitud. Cues de persones, a peu o en cotxe, asseguts a la sala d’espera o escoltant el fil musical d’un telèfon. És el seu llenguatge. Té més poder qui es pot permetre uns trens amb retard que qui ha de fer-los anar a l’hora. Que el poder alenteix, s’aprèn aviat. Quan ets petit, el poder et fa quedar cinc minuts més després de classe, o et fa esperar al cotxe mentre baixa a buscar tabac o xerra amb un amic. Després, t’obliga perquè sí a anar a vuitanta per hora. El poder alenteix. Les nenes maques es fan esperar, i la parsimònia d’un discurs polític és directament proporcional al poder de l’orador. El poder alenteix perquè no vol que l’atrapis. Si alenteixes el temps dels altres, el desvalores, el tornes inútil: creix el valor del teu temps. L’ideal del poderós seria, ja que no pot aturar el temps, aturar almenys el món: està tan bé tal com està!

Encara corren per les andanes els informadors de Renfe. Formar i posar en marxa un equip de monolingües amb armilla reflectora, és més fàcil, més econòmic, més eficaç que instal·lar un sistema de megafonia? Ho dubto molt. Potser és paranoia. La desinformació és un gran sistema d’alentiment.

El temps es perd sempre, facis el que facis. Però no és el mateix perdre’l que que te’l facin perdre. L’altra notícia de la setmana és que el TAV a Madrid fa el trajecte amb una mitjana de tres minuts i mig d’avançament. És per felicitar a qui correspongui.

 

(1 de març del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant