Més sobre la immigració
Dilluns passat va presentar-se al menjador de l’Hotel Colón l’últim número de Debat Nacionalista, dedicat a Territori i sostenibilitat. Presidia l’acte el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Entre altres coses, Joaquim Nadal va dir que a Catalunya ara som uns set milions dos-cents mil habitants, i que ningú ens diu que no arribarem als vuit milions d’aquí poc temps. Això, naturalment, tindrà incidència en la planificació i l’edificació.
La qüestió del nou estatut no havia sortit en tot el sopar. Se’ns va dir que hi havia hagut absències per les tensions de la negociació, però ningú havia tocat el tema. Fins que va aixecar-se el diputat Miquel Carrillo, d’Esquerra Republicana, i va dir que sempre parlem de la immigració com d’una qüestió incontrolable i fatal, però que l’estatut pactat al Parlament preveia que tindríem competències en immigració, i que a hores d’ara no sabem si han caigut pel camí.
La immigració tindrà efectes arquitectònics, però hi ha efectes que encara no ens podem imaginar. És molt difícil preveure qüestions que ens superen. L’estranyesa que sentim amb la immigració és l’estranyesa respecte de l’altre, i és constitutiva; ens agradi o no, també som per contrast. Potser per això passem fàcilment de les fantasies del Fòrum a la por al terrorisme islàmic.
Ara es fan a Barcelona dues pel·lícules que parlen de la diferència racial lligada a la diferència de classes, i els malentesos i les tragèdies que se’n deriven. Crash, ambientada a Los Angeles, no va gaire més enllà de dir que tots som igual de dolents - o sigui, de bons. A Caché, en canvi, tenim una visió europea, més malintencionada i ambígua que l’altra, més descriptiva. La immigració hi apareix com a rerafons d’una història de venjança personal. Podem llegir la pel·lícula així: la incrustació d’elements forasters té efectes insalvables que no podrem amagar, per més que ho volguem, per conservar la placidesa. Però, com sempre en Haneke, Caché també avisa sobre la manipulació. La turbulència i el desemparament que ens provoca sentir-nos manipulats. Podem evitar la manipulació? Quan un tema és molt enrevessat, no sabem si simplificar-lo és bo o és dolent, si hi ajuda o si acaba d’embolicar-lo. Si es vol modificar un tema senzill, se sap que s’ha de començar per complicar-lo. Quan s’acaba Caché, hi ha mig minut de silenci i desconcert entre el públic. Però l’avís és diàfan: hi ha una presència que ens afectarà. Hi és i ens trencarà la placidesa.
Es calcula que un deu per cent de la població catalana és d’origen immigrant de fora de l’estat. L’últim eurobaròmetre situava els espanyols el primer lloc entre els europeus que tenen la immigració com una les preocupacions principals. El cas és que vivim en cercles que transpiren molt poc i lentament, si no és que es trenquen. Sabem molt poca cosa dels altres, i se’ns fa molt difícil conèixer, per exemple, avui, quina deu ser la placidesa del gambià que s’ajup en un camp del Maresme, la placidesa del dependent magrebí d’una carnisseria musulmana o la del que s’acaba de comprar una parabòlica en una botiga plena de teteres metàl·liques, estores enrotllades i electrodomèstics barats. No sabem com és en relació a la placidesa de l’altra gent, ni com serà vista retrospectivament, d’aquí vint o quaranta anys, pels seus néts.
( 10 de febrer del 2006, El Punt )
