Txernòbil
Hi ha molts camioners que es fan gravar una matrícula que després posen a la cabina, a sobre el quadre de comandamets o penjada a darrere seu, de manera que els cotxes que els vénen de front puguin llegir-la a través del vidre. De vegades hi posen el seu nom – Pepet – o el de l’enamorada – Loly – o el de tots dos – Loly i Pepet. De vegades s’hi graven noms geogràfics – Algerri, Matanzas – o altres noms que, qui sap per què, els identifiquen – Curro Jiménez, Robocop. Fa poc vaig veure’n un que hi duia Txernòbil, i vaig pensar que podien ser dues coses: podia ser que el conductor fos de Txernòbil – el camió duia matrícula espanyola: foragitat de la seva terra, havia acabat treballant a les carreteres d’aquí -, o podia ser, més provablement, que el camioner hagués posat el nom com una brometa sobre la potència destructiva del seu camió – en un tràiler de quinze metros venint-te de cara, aquest lema fa més efecte que si hi digués Kamikaze.
A l’exposició que en motiu dels vint anys del desastre de Txernòbil es pot visitar ara mateix al CCCB, hi ha algunes coses impresionants. Per exemple, un tros del documental Le sacrifice que ensenya com va fer-se la neteja del sostre de la central, abans de construir el sarcòfag de formigó. Els liquidadors van vestits amb una capa de plom i l’home que els dirigeix els diu: compteu fins a noranta, i torneu corrents. Veure els operaris fent anar la pala i corrent grotescament contrarellotge amb el vestit de plom costa una mica d’aguantar. Tenien una mitjana de trenta-tres anys i es va evitar que hi anessin joves encara sense fills.
L’exposició inclou alguns acudits que els afectats – segons el programa de mà, actualment: nou milions de persones, 160.000 quilòmetres quadrats, 13.000 localitats – van fer sobre el desastre, acudits que et trobes guixats aquí i allà, del tipus “saps quina diferència hi ha entre els sarcòfags egipcis i el sarcòfag de Txernòbil? Doncs que els egipcis són mòmies envoltades d’un sarcòfag i el de Txernòbil és un sarcòfag tot envoltat de mòmies.” No hi ha gaires maneres més de fer-se el càrrec d’una catàstrofe així. ”Flipa, flipa”, deia una noia, rient, enfrontada a la filmació de nadons amb mutacions genètiques, nens amb extremitats i cranis deformes, càncers.
Hi ha fotografies de l’enterrament de cases: com que no es podien descontaminar tots, van haver d’enterrar-se desenes de pobles. Hi ha la fotografia d’un gos momificat: la radiació va afectar els microorganismes que haurien hagut de provocar la putrefacció de la béstia.
El desastre de Txernòbil va ser realització d’un mal presagi. Quan ja no corrien aquelles enganxines del Nuclears? No, gràcies amb el sol vermell i rialler que la gent s’enganxava als vidres del cotxe, va venir el desastre. Al llibre de visites del final de l’exposició, els visitants, lògicament, expliciten la referència a les centrals nuclears en actiu. Segons un estudi recent, gairebé la meitat de les incidències detectades en centrals nuclears espanyoles des del 2004 s’han produït a les nuclears catalanes, Ascó-1, Ascó-2 i Vendellós-2. L’última va ser dimarts passat, que va haver-se d’aturar Ascó-2 per una fuita d’aigua. Són incidències que passen mig desapercebudes, i que ens prenem amb una tranquil·litat encomible, perquè és evident que a nosaltres no ens podria passar mai una desgràcia així.
( 8 de juny del 2006, El Punt )
