Zoran Music
Al començament, els morts floten. Després, l’aigua els omple els pulmons i s’enfonsen. Però, al cap d’uns dies, els gasos de la putrefacció els tornen a la superfície.
Music, al camp de Dachau, sobre els cadàvers: «També hi havia moribunds entre els morts, cossos que no estaven morts del tot. S’havia de voltar, o trepitjar-los. Ells ens miraven amb els ulls perduts… Ens seguien amb els ulls… Ja no tenien força per demanar ajut… Era com un bosc, troncs tallats, estirats a un i altre costat, de través… Acabava per fer una torreta. A la tarda, la torreta encara es movia una mica. Fins i tot se sentien xerrics, eren els últims gemecs dels moribunds. I de nit –érem a finals de febrer– nevava una mica. I, al matí, la torre ja no es movia.»
Tornat del camp a Venècia, fa aquarel·les coloristes, infantils. Mira de reprendre el punt on ho havia deixat: els cavalls dàlmates, els paisatges. Aquells dibuixos en tinta xinesa, el blanc i negre sobre el paper robat al camp, aquelles estibes de morts, pensa, seran un parèntesi. Torna a pintar la vida més essencial, menys cantelluda: enfonsa el cadàver. Retrata cares innocents, i la bondat de les bèsties, però això aviat es va engrisint. Si traiem el mal, arribem a l’essència? L’essència no és el bé, sinó la vida.
Durant un viatge, els turons dels voltants de Siena li recorden els cadàvers. Els cadàvers inflen muntanyes «com una pell amb estries». Les pinta orgàniques, iguals que monyons, cadàvers ajaçats.
Després vénen els cinquanta i seixanta, amb les estades a París i l’intent d’apuntar-se a la moda abstracta. «Vaig perdre tota la meva veritat personal. És el pitjor que li pot passar a un artista, perquè sense aquesta veritat, deixa d’existir. I és d’aquesta confusió, d’aquesta frustració, que els cadàvers van sortir.»
Els cadàvers surten l’any setanta, a la sèrie No som els últims. No som els últims cadàvers. Som vius. Pintures com frescos, sorrenques, amb els morts per paisatge. Music els va transpirar, i no es pot dir que siguin morts, són cadàvers vius, són la resurrecció de la carn. Treuen el cap de la seva pròpia massa i obren la boca per agafar aire i per parlar, entre ells o amb nosaltres. Aquestes pintures són l’equivalent a la literatura concentracionària: la concentració de la humanitat, el gran cadàver del vint.
«Jo no hi veig un cadàver», deia Music, «sinó una cosa que m’interessa per expressar-me». Expressar-se a través seu, i ells a través seu, tornat un mèdium. També pinta vegetals, arbres fets d’ossos, vegetals com budells.
Als anys vuitanta reprèn Venècia i Sant Marc. La gent treu el cap per portes i finestres com de dintre nínxols. Ja és una Venècia vella i difuminada. El cadàver venecià va passar pels seus pinzells com va passar pels de Gaya, que devia coincidir amb ell a Venècia, a principis dels cinquanta. Dos coetanis longeus que van travessar el vint de cap a cap amb una pintura serena, quieta, soterrada, resistent, germinal, d’anar traient el temps i homenatjar la vida: l’un des de la llum, l’altre des de la tenebra.
Al final de la vida, Music torna als munts de cadàvers, ara com un sol tros de carn, cadàvers líquids, encara més confosos entre ells. També es pinta a si mateix i a la seva dona. I els últims retrats no sabem si són morts o són ell. Ell com un d’ells, ells tornats ell, tots morts i tots vius.
( 8 de març del 2008, El Punt )
