Desnonaments
Dilluns passat al matí, l’endemà del cap de setmana, hi va haver les dues explosions. A les set i vint, la de la Verneda, i la de Valls exactament al cap d’una hora. La primera va causar tres morts, entre els quals la de la dona que va anar a comprar benzina i va calar foc al pis d’on havien de desnonar-la aquell mateix matí. La segona va provocar-la una altra dona que va encendre un matalàs, també amb la intenció de matar-se, i que va morir l’endemà.
Fa quinze anys, jo compartia un piset d’estudiants al carrer Ferreries Velles de Girona, un carreró del barri vell, paral·lel a la Rambla. Un pis com unes golfes, a dalt de tot, sense rebedor, petit com un cop de puny i amb una finestra sola, de la mida d’un televisor petit. S’hi pujava per una escala rònega. Aquell vespre, quan vam encendre la bombeta de l’escala, vam veure un paperet, penjat de qualsevol manera a sota l’interruptor, amb unes lletres majúscules i tremoloses escrites amb bolígraf que deien: “No encender luz peligro.” Si hi havia cap perill, però, el llum ja l’havíem encès: d’una altra manera, no hauríem pogut llegir el paperet.
A les tres de la matinada, va haver-hi l’explosió. La meva companya va despertar-me angoixada. “Són les obres de la variant de Sant Daniel”, vaig dir. Per dormir un minut més, hauria eternitzat el somni. Les obres de la variant de Sant Daniel llavors s’estaven acabant. Era el motiu que tenia més a mà. Una nit del curs anterior, en un altre pis, havien trencat a cops de peu la porta de baix de l’escala: també m’havia despertat i també m’havia empescat que dinamitaven en alguna banda. En tots dos casos em vaig girar i vaig continuar dormint.
Però aquest cop van tornar-nos a despertar uns crits que venien de l’escala i que van salvar-nos de morir ofegats. “Foc! Foc!” Vam treure el nas a l’escala, convertida en un forat de xemeneia, plena d’un fum asfixiant. Vam baixar corrents, a les fosques. Els altres veïns ja eren al carrer, en pijama, com nosaltres. Van venir les sirenes i es va formar un grup d’espectadors. Els bombers van treure una llitera amb un noi estirat, d’uns quaranta anys, demacrat. No l’havíem vist mai, i vivia a la mateixa escala. Era l’autor de la nota. S’havia volgut suïcidar amb gas.
La suïcida de la Verneda també va escriure una nota abans de calar foc al pis. Tres dies abans de l’explosió, un diari la publicava a les Cartes dels lectors. Es titula “Desnonament”. “Si ningú ho impedeix, vindran dilluns que ve. Estic desesperada. Aquest és un típic cas de mobbing immobiliari. Que algú hi intervingui perquè no es produeixi aquesta injustícia.” L’autora devia rellegir-se-la, impresa, el divendres. Va passar el dissabte, va passar el diumenge, va arribar el dilluns. És una carta dirigida a la societat. Els que vivim acompanyats solem pensar que les tragèdies íntimes d’un suicida són amb ell mateix o a tot estirar amb els seus. Potser, com en el cas que vaig viure d’estudiant, hi pot haver una mínima consciència – que ja és molt, per la desesperació del suicida - del mal que pot causar als veïns una explosió. Però hi ha gent que ja no té la tragèdia a dintre seu ni a la vora, perquè, d’íntims, de famíliars o de veïns, ja no en té. S’han fet reportatges sobre les males relacions de la suïcida amb els veïns. Què li quedava, llavors? La frase més colpidora de la carta és aquesta: “Hauria hagut de deixar que el meu ex em matés a cops, perquè és pitjor el maltractament de l’Administració que el que reps de portes endins.”
( 22 de març del 2008, El Punt )
