Viatge en rodalies
No fa gaire, tornava a llegir la carta al director d’un usuari que es queixava que la Renfe mortifiqui els viatgers de Rodalies amb una música que ningú ha demanat. Si Renfe ens atabala amb el fil musical, deia el senyor Rafael Fernández Fontan, és per tal que no ens adonem de les penoses condicions en què ens fa viatjar. I suggeria a l’empresa que anestesiés els viatgers amb gas hilarant a través del sistema de refrigeració. «Ja veuran com així ningú es queixa.»
Vaig agafar el tren de Rodalies a quarts de vuit del vespre, a sota de la plaça Catalunya. A aquesta hora, agafar el tren s’assembla força al joc de les cadires. Triem un lloc a davant de la via i creuem els dits. Si se’ns atura una porta a davant, encara podrem seure.
Fins a la primera parada, al vagó érem disset persones dretes. De la primera a la segona, vint-i-tres. Allà vam tenir sort i van baixar dues persones. Immediatament van pujar-ne sis.
Quan vam sortir de Barcelona, els mòbils van recuperar la cobertura. La gent va començar a teclejar. Vam sentir una melodia electrònica: Carmen, l’obertura. Satisfeta l’ànsia de comunicar-se, va produir-se entre els viatgers la introspecció natural de les primeres hores de fosca. Notàvem l’ensopiment de la calefacció. Les llums blanques i vermelles de les cases desfilaven, els cotxes competien amb el tren a la carretera de l’altra banda de la finestra. Uns viatgers dormien, uns altres llegien best sellers en edició de butxaca, premsa gratuïta, algun diari. Ningú deia res. Els melòmans escoltaven la seva pròpia música amb cascos. Els altres ens empassàvem un concert de flauta.
El revisor no va aparèixer en tot el viatge. Amb tanta gent dreta, li hauria costat passar. Qui va venir, d’un altre vagó, van ser tres homes joves vestits amb jerseis de llana, amb dues guitarres, una pandereta i un sobrant d’energia que em va espantar. Vaig recordar la carta al director. Hi ha una cosa pitjor que la música imposada: la música imposada, en viu.
«Hola, Manola!», van començar, amb accent argentí. «Hola, Coca-Cola! Bona nit! Con ustedes, el Trío Vagonete! No queremos molestar! Sólo sacarles una sonrisita! Lo hacemos con respeto!»
Van interpretar Que nadie sepa mi sufrir i Probablemente ya, acceleradament, per fer-ne via, però alegrement i sense desafinar gaire. Es va imposar una evidència: tocaven bé. Llavors, el mateix d’abans va dir:
«Qué les ha paresido? Ahora vienen ochenta canciones más! El trío vagonete se emociona rápido! Saben? Mi compañero trabajó un tiempo, era limpiador. Así que, si les parece, ahora pasará a hacerles una visita.»
El Trío Vagonete ens va oferir una actuació curta i brillant. No és fàcil arrencar tants aplaudiments d’un vagó ple de gent que ve de treballar. Quina diferència amb les gitanes amb un nen a coll que demanen caritat o els tristos espectacles de músics improvisats. La gent va aplaudir cada cançó i va posar monedes a la gorra de llana del compañero. Potser no cal arribar al gas hilarant. Una mica de música en viu, poca i correctament interpretada, va ser suficient. M’imaginava el revisor amagat al labavo.
«La fórmula es el humor», em va dir, en acabat, un dels músics. «Aquí en el tren a veces nos salen actuaciones para casamientos, cumpleaños…»
El Trío Vagonete va baixar a l’estació següent. Després d’aquell interludi musical, el nostre vagó semblava una cambra mortuòria. Va tornar-se a sentir el concert de flauta dels altaveus, i llavors vam entrar al primer túnel.
( 6 de febrer del 2004, El Punt )
