El ram de flors

Per necessitats comunicatives, he entrat a una floristeria i demanat un ram que tingués roses. El florista desapareeix un moment a la rebotiga i, durant aquest moment, a través de l’aparador, a l’altre costat del carrer, veig tot de plantes de test empresonades als balcons. El florista torna amb un grapat de roses vermelles i líliums. És molt dur, penso, un ram de flors: les larves, la caiguda dels pètals, l’enterboliment de l’aigua del gerro, podrir-se, assecar-se, l’enderroc final. Veig l’extermini en un ram, de manera que no obro la boca. Cosa que el florista aprofita per anar xerrant.

“Abans s’importaven flors d’Holanda, ara en vénen moltes de l’Equador,” diu, fent anar les tisores i component el ram. “Al Maresme, a Vilassar, Palafolls, s’hi cultiva de tot, de rosers fins a flors tropicals, en hivernacles informatitzats, que regulen la humitat i la temperatura, amb cortines que s’obren i es tanquen soles. D’aquesta manera, tenim flors de tot tipus, durant tot l’any. De roses, abans, a l’hivern no n’hi havia. Crisantems, clavells i gladiols, flors de tot sants, sortien a la tardor. L’hivern-primavera és el temps de les flors de cabeça: tulipes, iris, liliums, narcisos, francesilles. Per acompanyar la flor, hi ha esparragueres, falgueres, costella d’Adam, xiprer, boix… L’aloc de riera, ara, és una planta protegida. Abans la gent n’anava a buscar.”

“Hi ha cap més cosa espontània que tingui l’expressivitat d’una flor?”, pregunto, per interrompre el sol·liloqui i donar senyals de vida.

“No ho crec. Però vigila amb això del llenguatge de les flors. Abans el crisantem es considerava una flor de cementiri. Abans la gent em deia: de crisantems no me’n posis, que són pels morts! Ara no hi ha cap problema per posar-ne en un ram, i n’hi ha de moltes classes: la mateixa margarida és de la família. Un ram només diu: et porto llum, et duc perfum.”

Ja ho veig. Ella posarà el ram en un gerro al centre d’una taula. Les flors pararan la mà a la llum. Després, oferiran aquesta llum. Oferiran exteriorització. I matisos, moviments, boscos, cels, animals i focs d’artifici. Tot això al gerro de sobre la taula.

Un quadre amb flors al menjador, un bodegó, un retrat de Flora, no tenen la corporeïtat del ram, però, sobretot, no en tenen la vida. El ram és una cosa viva – com són vius, encara que molt més d’amagat, la taula, les cadires, els mobles i les portes de fusta. A la taula del menjador, la vida i la mort del ram divagaran sobre la vida i la mort de la llum del dia.

Tota la casa quedarà perfumada, perquè el lilium oriental, diu el florista, és la flor més olorosa que hi ha. Fulla llarga, estriada i forta. El tall del lílium és sinuós, arribarà a la casa amb la corol·la tancada, en forma de baia o cap de serp i després, mentre passen els dies, anirà obrint uns pètals de teixit carnal, dits pigallats per dintre, inflamats, amb un ball de sis estams sobre el palmell; el del mig, l’estigma, coronat per una punta de vermell.

Les roses són indiscutibles. El tall fa un traç més sec, i llavors hi ha l’ambivalència de l’espina, i una seda de delicadesa, i ja no dic res més. Jo crec que contemplar la complicació d’una rosa, amb els pètals interiors encara com cargols de mar, és edificant. T’obliga a limitar-te. Un pas més, una gota d’imaginació, ja seria el desastre. La rosa se l’ha de deixar tal com és. En aquest sentit, un ram de flors és didàctic.

( 28 de febrer del 2006, El Punt )

One Response to “El ram de flors”

  1. Colette Says:

    You can earn some additional bucks from your website, i see several opportunities here.

    You should search in google for:
    Yoogurn’s money making

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant