Seguretat passiva
A la meva urbanització ufanosa, fa dies que la gent viu angoixada amb això dels robatoris. Hi ha molta histèria, prudència, indignació i espasmes, però potser hi ha coses pitjors. Per exemple, en el meu cas, és molt trist i molt penós, cada matí, quan surto de casa per anar a treballar, trobar-me Bambi, la Blancaneus i els set nans de pedra ajaguts a la gespa del jardí, fets pols després d’haver passat la nit de guàrdia.
La gossa de casa és vella, sordeja i va coixa. Quan la consellera Tura va dir que havíem d’invertir en seguretat passiva vaig decidir que, com un bon ciutadà, seguiria el seu consell.
Vaig asseure la Blancaneus i els nans de pedra al costat de la piscina i els vaig demanar formalment que col·laboressin en les tasques de protecció del domicili comú.
Com ja em veia a venir, el nan Rondinaire va remugar: “Ja t’ho faràs. Nosaltres som elements decoratius.” El nan Bonjan es va passar la mà per la barba: “Els últims silenciosos que van passar per aquí se’n van endur la tele, el dvd, l’ordinador, les claus del cotxe i el cotxe mateix. No has de patir; no et queda res.”
El nan Setciències va dir-me que fes com els veïns: “Fortifica la tanca, cuirassa les portes i blinda les finestres. Posa reixes, alarmes, filat espinós, dòvermans, càmares infraroges al jardí i a sota els llits, focus que s’encenguin de cop si entra el lladre, línia directa al 091 i als guàrdies de seguretat motoritzats. Construeix-te una pànic room sense finestres, amb porta d’acer, menjar, aigua i armes defensives, per resistir mentre duri l’assalt.”
És el problema que tenen els nans de jardí. Com que no llegeixen diaris ni veuen telenotícies, no saben de què va el món – es comprenen aquests somriures impertorbables. “Els romanesos no deixen res per verd,” vaig informar-los. “Roben aires condicionats, garrafes d’oli, acordions i pernils.” El nan Mut callava, el Mocós es va tirar amunt els mocs. Les set cares de pedra blanca van empal·lidir. Els nans havien recordat de cop el terror que van viure mentre van durar les actuacions del Komando Katalonia de la Secció Hispana del Front d’Alliberament dels Nans de Jardí, dedicat a “alliberar” nans – en realitat, a segrestar-los i abandonar-los al bosc, o endur-se’ls al Santuari Europeu dels Nans, a Barga, Itàlia. Aquell Komando els va fer patir molt.
Així i tot, no volien col·laborar. “No pots obligar-nos,” va dir el Dormilega, i el Setciències s’hi va afegir: “Tu ets el responsable de la seguretat d’aquest jardí i del que pugui passar-nos: tenim uns drets.” Vaig amenaçar de convocar un referèndum per decidir què fèiem, amb campanya institucional inclosa, però ja he dit que són gent desinformada, i no van reaccionar. De manera que vaig murmurar: “A més, hi ha la virginitat de la Blancaneus.” Ella va caure desmaiada i aquell mateix vespre ja vaig passar revista al meu petit exèrcit de defensa.
“Puc fer servir el bat de bèisbol?,” va preguntar el nan Tímid. “Sí, si és a la defensiva.”
Vaig esborrar un Born to kill del casc del nan Mut i un Novio de la muerte del braç del nan Rondinaire.
Amb el fanalet i l’uniforme de camuflatge, amagats a sota els ficus i els xiprers, atrinxerats a dos passos de l’entrada o enfilats al pi per vigilar el carrer, comandats per la Blancaneus, els meus nans de jardí munten guàrdia cada nit. De tant en tant sento palades, com si cavessin, però no en faig gaire cas i continuo dormint. És curiós que en determinats punts del meu jardí aquesta primavera les flors són més vives que mai.
( 30 de maig del 2005, El Punt )
