En Mercedes entre els camps
Un xofer vestit amb un trajo fosc impecable m’obre la porta de davant del Mercedes Kompressor negre i em diu que passi, sisplau. Em demana on vol que anem. Li dic el camí d’uns camps de cols. L’entrevistador i el càmera van al seient de darrere. Han vingut a entrevistar-me per a Página 2, un programa sobre literatura que fan al segon canal de televisió espanyola. Felicito el presentador i el càmera. Això sí que és pressupost. Es veu que de vegades van en Jaguar. Els agraeixo l’entrevista, és molt important donar a conèixer la cultura catalana a l’estat. No pas per didactisme angelical, sinó perquè després, quan ens esquarterin, sàpiguen què fan i no els vingui de nou si ens queixem una mica. Ja era hora que un programa estatal no negligís la cultura catalana. Però estic fet un il·lús. El presentador em contesta amablement que aquest programa es farà en català, i que és un especial pel Sant Jordi, només per Catalunya. Treballen des de Sant Cugat, i ja fan prou havent-se de sentir a dir «catalanes».
El Mercedes Kompressor negre aparca entre els camps, al marge d’un camí per on passen negres amb bicicleta. Fa l’efecte d’una nau extraterrestre. Un pagès s’acosta a demanar-nos que ens identifiquem. Es deu pensar que volem comprar-li el camp, en efectiu.
El presentador no em vol avançar les preguntes perquè, així, les respostes seran més espontànies. Més insegures i errades, seran. No m’ho han dit, però m’entrevisten en qualitat d’escriptor jove. Justament el dia que faig 39 anys, per cert. A aquesta edat ja saps per experiència que hi ha dues menes d’escriptors, a la tele: els joves i els traspassats. Els traspassats duren quinze dies. Els joves, un mínim de seixanta anys. És provable, doncs, que facis part d’aquests últims. L’escriptor jove té l’avantatge d’haver publicat poc, o d’haver encara de publicar «l’obra definitiva». Això tranquil·litza els entrevistadors.
Ja que pregunta sobre com ho tenen els joves literats en català, li comento un article de Vicenç Pagès publicat a Presència que ha fet certa fortuna, sobre una tendència estoica de la literatura catalana. Vist que el públic és migrat i disputat, «la literatura catalana comença a caracteritzar-se per la proporció d’autors que tenen més ganes de ser James Joyce que no pas Kenn Follett». El crític Josep Isern ho troba esplèndid: quin jovent tan abnegat. A mi em sorprèn, perquè jove i estoic no casen, i em costa imaginar que Sèneca s’hagi acabat reencarnant en Anna Carreras o Edgard Cantero. Més aviat em sembla que, per publicar un primer llibre aquí, la literatura catalana no planteja més dificultats que la castellana: segurament menys.
Una altra cosa són els lectors. Mentre recullen el material de gravació, el xofer em comenta que tenia raó quan he fet el memorial de greuges de la literatura catalana –què voleu, improvisant! Ell demana sempre traduccions al català, perquè milita, i la traducció catalana sempre han de buscar-la-hi al fons de tot de la llibreria, o encarregar-la. El tranquil·litzo: El sueño del ángel, el llibre que es vendrà més el Sant Jordi que ve, no té traducció catalana.
Contents d’haver-nos conegut, ens diem adéu i fins a una altra. El Mercedes Kompressor desapareix en direcció a Girona, a continuar la gravació de l’especial Sant Jordi. Entrevistaran Fonalleras i després passaran per Romanyà, a fer unes preses de la tomba de Mercè Rodoreda.
( 4 d’abril del 2008, El Punt )
