El clos de Gimeno
La pintura de Francesc Gimeno es pot entendre com una galeria de closos. Els caps dels seus fills adormits; la seva dona, tancada en un son que la protegeix de la impudícia. El son aixeca els mateixos murs que l’acte maquinal de les dones cosint o fent mitja, o dels personatges concentrats llegint. Són els mateixos murs dels patis de Sant Gervasi a Les parres, amb dues figures sense rostre al costat de la paret lluminosa, jardins quotidians i tancats, que contenen el verd. Gimeno va ser un pintor caut, molt conscient, potser massa, concentrat en els closos. Per això dedica tanta pinzellada al clos definitiu: la pròpia persona. Gimeno s’autoretrata amb una actitud malfiada, observant-nos sovint de reüll, amb la mirada lleugerament canina, quixotesca, provinent del seu món preservat.
Sembla que el tancament vingui de la desconfiança. A La petita i el seu companyó, el quadre de la nena i el gos, retrata dues mirades plenes de recels: la del gos i la de la nena sola, asseguda en una cadireta, amb el cap descobert i el barret de cop per terra, només protegida pel gos negre de davant. Pinta una intimitat a la defensiva, intramurs; l’home dins la closca de l’ou familiar, l’artista al seu clos.
Els anomenats “anys obscurs” de Gimeno comencen l’any 1880 quan, tornat a Barcelona d’una estada llarga a Torroella de Montgrí, acabat de casar, es posa a treballar de pintor de parets per guanyar-se la vida. Farà d’artista a les hores lliures: pintarà uns altres murs. El caràcter del geni modernista, de l’art que no es ven, va ser tràgic pels artistes que havien de guanyar-se la vida, com Francesc Gimeno o Prudenci Bertrana. Gimeno preservava el seu art al clos de les hores lliures, i fins a l’any 1915 no va exposar en solitari a la galeria Dalmau.
L’antologia que ara pot veure’s al MNAC, Francesc Gimeno. Un artista maleït, va acompanyada de fragments de l’homenot que Josep Pla va dedicar-li. A disset o divuit anys, Pla va presentar una exposició de Gimeno. Es coneixien de les estades que el pintor feia a Fornells. La poca informació que de vegades tenim d’un personatge es pot compensar anant a la Gran Enciclopèdia Planiana, però Pla es capaç d’escriure moltes pàgines a partir d’una anècdota. Aquí el presenta com un pobre home – “pobre Gimeno!” -, amb poca més formació que la lectura obsessiva de la Bíblia, i ens diu que retratava una naturalesa per civilitzar.
No és pas la natura que veiem en aquesta exposició, plena de jardins tancats entre els murs, continguts, de Sant Gervasi o de Sabadell; els arbres, les taques verdes arriben a traspassar aquests murs, però no s’escapen. A canvi, tenim una pintura lenta, terrosa, enfangada, com a Un poble empordanès, que retrata un dia de mercat a Torroella, amb el Montgrí de fons.
I alguns paisatges exteriors entre els quadres finals. Un bosc dels voltants de Sabadell, arreglat, amb un pontet, un pi vell amb animals pastant plàcidament al peu. Les figuretes del gorg no l’engrandeixen; és el gorg, que les empetiteix. Com Joaquim Mir amb el torrent de Pareis, a sa Colabra, Francesc Gimeno va trobar a Son Orat, a Formells, un cara a cara amb la natura en estat pur. I va pintar-hi una natura gens desenfrenada, tot al contrari; la mar està en calma, les barques, entre les roques, com testos de jardí, anclades, amarrades o costejant, i el quadre es diu El paradís.
Artista maleït, Gimeno? Artista caut, jo diria; artista al seu clos.
( 18 de març del 2006, El Punt )
