Quanta, quanta guerra… ( 2 de 5 )

Els tres últims llibres de Mercè Rodoreda, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…, publicats l’any 1980, i La mort i la primavera, publicat pòstumament, el 1986, tres anys després de la seva mort, són la culminació de l’obra rodorediana, l’aventura novel·lística més avançada del vint català i una de les més audaces de la literatura universal. Són llibres que demanen del lector una manera nova de llegir, que explica la relativa desatenció que han rebut aquestes obres si les comparem amb Aloma, La Plaça del Diamant o Mirall trencat. Però això distingeix els genis, un llenguatge propi.

Quanta, quanta guerra… va ser escrita a Romanyà de la Selva, entre l’any setanta-cinc i l’any vuitanta, en el mateix moment que Rodoreda escrivia els Viatges i flors. A la primera part de Viatges i flors, la dels Viatges, una veu, que és la mateixa dels tres últims llibres rodoredians, ens descriu uns pobles que ha anat veient. Igual com La mort i la primavera es pot considerar el desenvolupament d’un dels pobles de Viatges i flors, Quanta, quanta guerra… també pot llegir-se com el desenvolupament d’un dels viatges del llibre. Hi ha capítols que són intercanviables. Per exemple, El poble de les tres acàcies podria ser un dels pobles dels Viatges; de la mateixa manera, els pobles de Viatges i flors Viatge al poble dels homes ganduls o Viatge al poble dels penjats – on els homes es suïciden penjant-se – són molt semblants a El penjat o a L’home de l’entrepà, l’home de la mandra de Quanta, quanta guerra…

Quanta quanta guerra… Segurament és el llibre més literari de Rodoreda, en el sentit que és el continuador d’una tradició literària riquíssima. Els referents no s’acaben mai, i s’hauria de tenir una gran cultura per poder captar-los tots.

Quanta, quanta guerra… és la història d’un noi de quinze anys que se’n va a la guerra. El referent primer de qualsevol llibre de viatges és l’Odissea. El poemari Món d’Ulisses, com he dit, escrit a la immediata postguerra, va ple de sonets sobre soldats morts, sobre cadàvers i sobre molineres; temes represos a Quanta, quanta guerra…, i quatre sonets específics sobre la guerra. Vull dir que la idea d’una odissea bèl·lica no és cap novetat en Rodoreda.

Rodoreda és una novel·lista clàssica en el sentit que totes les seves novel·les són iniciàtiques. Aloma, la Colometa, Cecília C. són personatges que viuen una evolució. El protagonista de Quanta, quanta guerra… va pel món trobant models i contramodels, superant proves i descobrint-se a si mateix. Això té a veure amb l’Odissea, però també té a veure amb la derivació que va ser-ne la literatura de cavalleries, començant pel cavaller cristià que Ramon Llull descrivia al Llibre de l’orde de cavalleries. El to de veu del protagonista no és pas diferent del de la ingenuïtat aparent de Fèlix al Llibre de meravelles, aquest to diguem-ne infantil, amb tota la importància que té la infantesa per la Rodoreda, i amb tota la significació que aquesta pretesa ingenuïtat va tenir en l’art del vint, com a mínim a partir de les avantguardes, o sigui, a partir de la primera guerra mundial, especialment en la pintura del tipus que la mateixa Rodoreda va practicar, però també en l’obra d’escriptors com Cela o Hraval. Una pretesa ingenuïtat que permet treure’s de sobre la crosta de la retòrica estilística, o sigui moral.

Tornem al Llibre de Meravelles. Ella mateixa ho escriu, al pròleg de Quanta, quanta guerra…: “De petita, vivia meravellada”. Per això, diu al pròleg, el protagonista de la novel·la no serà un vagabund:

“Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès.”

Com li diu el pare a Fèlix, al Llibre de Meravelles: “Ve per lo món, e meravella’t dels hòmens per què cessen d’amar e conèixer Déu.” Ves pel món, i descobreix la maldat, i sorprèn-te’n.

“Obedient fo Fèlix a son pare, del qual pres comiat ab gràcia e benedicció de Déu. E ab la doctrina qui li donà son pare, anava per los boscatges, per munts e per plans, e per erms e per poblats, e per prínceps e per cavallers, per castells, per ciutats; e meravellava’s de les meravelles qui són en lo món; e demanava ço que no entenia, e recontava ço que sabia; e en treballs en en perills se metia per tal que a Déu fos feta reverència e honor.“

Si ens prenem Déu en un sentit del segle vint – perquè Quanta quanta guerra… és una novel·la amarada de cristianisme -, aquest paràgraf tan famós del Llibre de Meravelles es pot prendre com un resum perfecte de la novel·la.

I no només respecte al cavaller cristià i a tots els referents de la literatura cavalleresca i de la llegenda àurica que Rodoreda mateixa cita al pròleg, sinó que les històries que el protagonista va coneixent recorden moltíssim els exemples medievals, per com són de per despullades, succintes i descarnadament morals.

Val la pena insitir en la idea del cavaller, tan important en la literatura catalana, i amb tant de pes del cristianisme i la literatura de viatges. No per res és una novel·la amb castell, llac, pescador – el rei pescador, el peix com a símbol cristià -, ermità… I no per res el protagonista havia decidit que “aniria pel món, ajudaria i salvaria vides.”

Un cavaller cristià, naturalment, després de tota l’evolució que ha viscut aquest personatge des de la literatura medieval, i que Rodoreda actualitza, lògicament. Vull dir que el cavaller ha passat pel Tirant i ha passat pel Quixot, és clar. El nom del protagonista, Adrià Guinart, ve d’un personatge català que ha entrat a la història de la gran literatura perquè se’l troba el Quixot quan va cap a Barcelona. És el bandoler Perot Rocaguinarda, Roque Guinart, al llibre de Cervantes. Rodoreda ho explicita al capítol El pescador:

“¿Com et dius? Adrià. ¿Adrià què més? Adrià Guinart. Va riure. ¿Com el bandoler?”

És a dir, com un dels personatges més positius del Quixot, un bandoler noble, culte, insubmís, una mena de Robin Hood que s’entén bé amb el Quixot perquè són, tots dos, uns idealistes, uns inadaptats que se sorprenen de la maldat del món. El capítol LX de la segona part, De lo que sucedió a don Quijote yendo a Barcelona, quan apareix Roca Guinart, és un del moments inoblidables del Quixot.

Fixem-nos que el tros que ara llegiré es mou en el terreny del real i la fantasia tan característic d’aquestes novel·les, però també en el de l’horror; per això l’efecte que ens fa un arbre que, per dir-ho com en una cançó famosa de Billie Holliday, té uns fruits estranys, peus i cames humans, és fabulós:

“Levantóse Sancho, y desvióse de aquel lugar un buen espacio; y yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban la cabeza, y alzando las manos topó con dos pies de persona, com zapatos y calzas. Tembló de miedo; acudió a otro árbol, y sucedióle lo mesmo. Dio voces llamando a don Quijote, que le favoreciese. Hízolo así don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquellos árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentólos don Quijote, y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:

- No tienes de qué tener miedo, pues estos pies y piernas que tientas y no vees, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona.

Y así era la verdad como él lo había imaginado.

Al parecer alzaron los ojos, y vieron los racimos de aquellos árboles, que eran cuerpos de bandoleros. Ya, en esto, amanecía, y si los muertos los habían espantado, no menos los atribularon más de cuarenta bandoleros vivos que de improviso les rodearon, diciéndoles en lengua catalana que estuviesen quedos, y se detuviesen, hasta que llegase su capitán.”

( El motiu dels penjats surt a Quanta, quanta guerra…, com surt en un sonet meravellós de Món d’Ulisses, que es diu Les serventes penjades, on parlen aquestes serventes penjades, i que acaba amb els tercets:

Dretes ja som si torcejàvem vives
- quin plom sobtós en carns imperatives,
oh cos cedit en llits mal defensats!

Negres de sang en gleves adormida
de puntetes entrem a l’altra vida
amb els caps una mica decantats. )

Doncs, just quan els bandolers estan a punt de robar-li tot a Sancho, apareix Roca Guinart, i els salva, pietosament. La pietat, aquesta pietat cristiana, carneriana, és un sentiment que apareix i torna a aparèixer al llibre. Roca Guinart li diu al Quixot:

“- No estéis tan triste, buen hombre, porque no habéis caído en las manos de algún cruel Osiris, sino en las de Roque Guinart, que tienen más de compasivas que de rigurosas.”

Roca Guinart entén el cavaller errant que és el Quixot. Veu que està sonat, però Roca Guinart també està fent la seva guerra, i m’agradaria lligar aquest episodi terrible dels penjats portant-lo dos segles endavant i lligant-lo amb el pintor d’una altra guerra, la Guerra del Francès, Francisco Goya, que de fet és qui obre Quanta, quanta guerra…, ja que Rodoreda comença la novel·la amb el títol famós d’un gravat, El sueño de la razón genera monstruos. Acabada la guerra, Goya va pintar els Desastres de la guerra. Rodoreda, que havia viscut la Guerra Civil i la segona Guerra Mundial – i en parla prou a les entrevistes – escriu el Món d’Ulisses i, més gran, Quanta, quanta guerra…

Imatges de Los desastres de la guerra il·lustrarien perfectament Quanta quanta guerra…:

El penjat


L’empalat ( Eva empalada)


L’incendi ( El poble de les tres acàcies )

Per triar-ne alguns a l’atzar.

Al pròleg, Rodoreda explica que Quanta, quanta guerra… va nèixer d’una pel·lícula:

“Quanta, quanta guerra……” ve néixer una tarda al vestíbul de l’antic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: “El manuscrit trobat a Saragossa” del director polonès Hans. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri de “El manuscrit trobat a Saragossa”.

És interessant que aquesta pel·lícula – polonesa, de més de tres hores i avui de culte, d’un director, Wojciech Has, que, venint del cinema documental, es va posar a fer pel·lícules d’ambientació fantàstica -, aquesta pel·lícula plena d’onirisme, de significats ocults, i plena de calaveres com les que surten a la novel·la, i, sobretot, plena de penjats, s’ambienti també durant la guerra del Francès, la mateixa dels Desastres de Goya i també estigui, és clar, marcada pels gravats goyescos. La pel·lícula i el llibre expliquen el mateix: el viatge iniciàtic d’un jove a través dels desastres de la guerra. Només que Rodoreda no situarà en una guerra del dinou, sinó a les del vint que li ha tocat viure.

El manuscrit trobat a Saragossa està basada en el llibre d’un noble polonès, Jan Potocki, que era contemporani de Goya i també il·lustrat. Fins i tot és possible, segons alguns biògrafs, que Potocki, en un viatge a Madrid, visités l’estudi de Goya. Potocki va fer servir Espanya per criticar el reaccionarisme, que és el que Goya va fer als Caprichos. Aquest Potocki, per cert, va tenir un final de llegenda: va acabar-se creient que era un home llop i es passava les nits tancat per voluntat pròpia, per no fer mal a ningú. Aquesta bogeria, a mi, em recorda els personatges que imiten animals, com l’home que renilla a La mort i la primavera o, a Quanta, quanta guerra…, l’home que miola com un gat. No dic que hi hagi relació, però m’hi fa pensar. El noble Potocki té un final trist. Es va fabricar ell mateix una bala de plata, va fer-la beneir i va suicidar-se.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant