Quanta, quanta guerra… ( 4 de 5 )
Quanta, quanta guerra… es mou en un territori oníric, entre la realitat i la fantasia. Al final del segon capítol, Adrià Guinart diu: “Vaig arribar al front adormit”. En algun moment, el mateix Adrià es pregunta si quan viu no està somiant, i quan somia si no està vivint. El somni i la realitat es barregen i no saps què és real i què no.
“Podia ser que coses de debò i coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni?”
I al final de tot s’insinua que tota la novel·la no pugui haver estat la conseqüència d’una febrada.
Però una guerra ja és això, una febrada mortal, un territori entre la vida i la mort. I, sobretot a la primera part, hi ha tot de personatges que estan entre el món dels vius i l’Hades, personatges que són com fantasmes, o fantasmes directament: el pare mort que va a acomiadar Adrià quan se’n va de casa, el penjat que Adrià vol salvar, els germans que no ha tingut i les germanes mortes… Arriba un moment que no saps on ets; no ja per l’abstracció de la guerra, sinó perquè els peronatges hi són i no hi són, i els llocs són i no són, existeixen i no existeien. Ens movem entre la realitat i la fantasia, també, perquè som en un món infantil, en el sentit d’ingenu, un món infantil a la frontera amb el coneixement adult, amb el mal.
Aquest món oníric està ple de referents infantils que semblen trets dels contes de tota la vida: la novel·la és la història d’un Pere sense por, i la de l’heroi que ha d’anar superant proves. Hi ha gegants, nens que s’abandonen al riu per comptes de matar-los, hi ha personatges que et donen una fruita o un beuratge, velles que viuen soles en una casa al mig d’un bosc, castells amb portes que s’obren i es tanquen, miralls encantats, fills maltractats, àngels… I tota aquesta fantasia en un context que podríem dir-ne d’un gran realisme sentimental, d’un hiperrealisme sentimental, i en una guerra que és totes les guerres, com hem vist quan parlàvem de Cervantes i de Goya, però que és, primer de tot, la revolució i la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, que són les que Rodoreda va viure, però que és especialment la de la Batalla de l’Ebre, una de les batalles principals del segle vint, i feta en territori català; amb les masies, els pagesos, els soldats encara “amb la llet als llavis” de la quinta del biberó i el riu baixant ple de cadàvers, el riu amb el castell i la platja, en una novel·la inundada d’aigua.
És el paisatge d’aquest sonet, del cicle D’amor i de guerra - un altre bon títol per aquesta novel·la:
Sonet de guerra, III
Una branca esqueixada decantant-se
besa el corrent nodrit del vostre fang;
en el sepulcre blau pintat de sang
anys i més anys el vostre cos descansa.
Paisatge sense temps per a mortalla
dels tendres morts i del teu pont trencat,
esquinça Déu el cel ametrallat
i una llàgrima d’or tèbia davalla.
Com les ombres errant, un bleix de guerra
dels abraçats per l’aigua i per la terra
plana pels arrossars i els tarongers.
Gireu el pensament, semença humana,
el riu dels morts per als seus morts demana,
oh país meu, un pensament només.
L’experiència de la guerra marca la literatura del segle vint, i aquesta novel·la de Rodoreda fa part d’un cicle en què, com a escriptora universal, ella havia de ser. El tractament de la guerra civil des d’uns ulls infantils l’havia fet un autor que llegia, Faulkner, i un altre dels seus autors, Hemingway, va escriure sobre l’europea. A les entrevistes, es veu la importància que Rodoreda donava a l’experiència de la guerra, a l’exili, el viatge, la retirada de França, de París a Châteauroux, a peu, entre els bombardejos, entre l’exèrcit alemany que avançava i l’exèrcit francès que reculava. Tota aquesta experiència de la guerra és aquí, com és a tots els llibres que havia escrit fins al moment. Ho diu també al pròleg de Quanta, quanta guerra…:
“Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts. Per culpa d’aquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les, potser alguna vegada involuntàriament, poc o molt, la guerra hi surt.”
I ara tornem al començament, al mite d’Ulisses. L’any 1943 Carles Riba va publicar les Elegies de Bierville, on descriu la seva experiència d’exili. L’Elegia IX és una de les més famoses, en part perquè hi ha una gravació d’ell recitant-la. Està dedicada a Pompeu Fabra, i un dels versos és tret ni més ni menys que del cant XXVI de la Comèdia, aquell que citaven Levi a Si això és un home i Rodoreda a Món d’Ulisses. El vers que cita Riba és aquest:
fatti non foste a viver come bruti
que és el que diu Ulisses als seus homes, per convèncer-los de continuar el viatge. Riba ho tradueix així:
no fórem fets per un destí bestial.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
És aquesta missió, la del portador de secrets, la de l’Ulisses que ha baixat a l’infern, el destí no bestial de l’ésser humà: el seu lligam amb la història, amb la corrua dels morts, amb la missió de llibertat, que uneix la Rodoreda de Quanta, quanta guerra… a unes determinades obres clàssiques del vint català, on la història del nostre poble es converteix en literatura per ser explicada, com ha fet sempre la humanitat, però especialment als orígens de la literatura, i en aquest segle vint tan ben representat per Primo Levi. També els altres llibres, però sobretot Quanta, quanta guerra… posa Rodoreda entre els catalans que han escrit sobre l’experiència tràgica del nostre poble durant el segle vint: vull dir Carner, Gaziel, Riba, Pere Quart, Pla, Sales o Moncada. Seria molt interessant fer una lectura del llegat històric català a través d’aquests autors, i Rodoreda seria en primera línia. Al començament de la novel·la, el protagonista, amb els cabells rossos, és comparat amb l’arcàngel Gabriel. No és perquè sí que aquest sigui l’àngel de l’anunciació.
