Madrid
Aquest Sant Jordi, el Centre Cultural Blanquerna de Madrid –Alcalá 44, exactament on tenia la seu la Secretaría General del Movimiento– va presentar les Meditaciones en el desierto de Gaziel. És un dels llibres més importants del vint català, il·localitzable en idioma original. Inesperadament, va comparèixer el nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, amb seguici i escorta. Va prendre una copa de cava, va retratar-se amb els presentadors –Enric Juliana i jo mateix–, i va anar-se’n. Potser ens hauria fet un favor quedant-se ell i seguici, perquè, a banda dels periodistes i els organitzadors, vam tenir per tot públic una sola i misteriosa persona. Però el nou ministre devia haver vingut per retratar-se i saludar Juliana. Per conèixer Madrid, el ministre català havia anat a veure el periodista català més destacat que ara hi escriu.
Durant l’acte, Juliana va dir que, al Madrid franquista, Gaziel hi havia descobert el cinisme polític; un cinisme que encara explica alguns episodis recents. En acabat, vaig fer notar a Juliana que m’havia sorprès el comentari del ministre Corbacho dient-nos que pensava quedar-se a viure a Madrid. Algú podia esperar-se que no ho faria? Juliana, un periodista que es mou com un caçador, distant i amb el nervi activat, va fer-me veure com un problema que, als catalans, no ens agradi Madrid. O que ens agradi més Barcelona, per dir-ho diferent. Els catalans no es queden a viure allà i no hi ha lobby.
Ja sol, cap al vespre, vaig entrar en un bar ple de gent que fumava. Vaig esquivar l’entrepà de calamars i vaig demanar-ne un de pernil serrà. Em van dir moltes vegades «caballero» i me’l van servir amb aquell primitivisme: sense tomàquet i sense oli. Vaig agafar un diari. De tota la cartellera, l’únic que tenia possibilitats de no emprenyar-me era el Teatro Nacional Clásico, que representava El pintor de su deshonra, de Calderón de la Barca. Tampoc tenia res més a fer, i me n’hi vaig anar. Unes metàfores precioses i una llengua esplèndida. Però uns decorats tenebristes, uns actors funcionarials, massa vells pels personatges que interpretaven, i una platea mig buida, on només hi havia jubilats amb descompte i els alumnes d’un institut. L’obra era una història d’honor mancillado i revenja salvatge, amb la parella adúltera assassinada i el marit glorificat i aplaudit per tothom, príncep inclòs, ja que «defendió su honra».
Aquell final em va enviar directament a l’hotel. Em vaig estirar al llit i vaig encendre el televisor. Al canal 1 hi havia sintontizada Intereconomía TV. Quatre tertulians es dedicaven a matxucar José Luis Rodríguez Zapatero i els catalans, per la qüestió dels transvasaments o pel que fos. Poso el canal 2. Libertad Digital TV. El mateix format: quatre tertulians dedicats a matxucar Zapatero i els catalans. Canal 3: Popular TV, amb la periodista Isabel San Sebastián conduint una tertúlia idèntica. La inquisició devia ser una cosa així. I encara hi ha catalans que troben contradictori que la COPE sigui de la Conferència Episcopal. El director de l’hotel participava d’una missió evangelitzadora que s’ha de dur constantment. L’endemà al matí, vaig poder triar entre El Mundo, l’ABC i La Razón.
És clar que Madrid no és això. Però el Madrid obsessiu, irracional i cortesà em detectava i em perseguia, la capital conscient que es deu a l’arbitrarietat de trobar-se just al centre de la teranyina espanyola.
( 3 de maig del 2008, El Punt )
Maig 18th, 2008 at 10:27 pm
Quina meravella de text! Ja voldria tenir-lo a les mans editat en llibre.