Quanta, quanta guerra… ( i 5 )
A la famosa entrevista de A fondo, Rodoreda, que és a punt de publicar Quanta, quanta guerra…, diu que no sap ben bé què pensar-ne; a estones la troba una novel·la genial, i a estones troba que no li agrada gens.
Quanta, quanta guerra… està dividida en tres parts. La primera és de les millors coses que va escriure l’autora, segons el meu criteri. És quan, com he dit, t’enamores del protagonista. És la part de la fugida, plena de personatges que estan lligats i que volen escapar-se. Per això hi ha tants de suïcides; jo n’he comptat cinc; el protagonista saltant d’una teulada, l’home que va per la via perquè l’esclafi el tren, el penjat que l’Adrià despenja i que li diu:
“Per què haig de voler respirar i tenir un cos que no m’estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? Vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica d’al’gria i només troba tristesa… ¿Per què? ¿Per què m’has despenjat?”
Hi ha el pres castigat a no morir mai i que diu:
“la meva presó no són aquestes parets: és la meva carn i els meus ossos”
I hi ha Isabel, que se suïcida per amor. Tot remet a aquest desig de llibertat que diu Rodoreda al pròleg.
La segona part és més distesa, més desfilada, i té un episodi en tercera persona que distancia del protagonista, de la intensitat d’Adrià.
La tercera torna a ser esplèndida. Es reprèn l’apocalipsi del primer moment. És la part del retorn, de la superació de la por i el retorn.
Quanta quanta guerra… és d’aquests llibres que contenen i justifiquen una literatura. Segurament és el llibre més ric pel que fa a tradició de la Rodoreda, i el que, amb Viatges i flors i La mort i la primavera, més camí obre en la novel·lística catalana. Encara avui no s’ha anat més enllà. La novetat i obertura d’aquests llibres només gosaria comparar-los amb les de la novel·la Solitud.
Rodoreda tanca el pròleg de Quanta, quanta guerra… amb un homenatge als autors que considera els seus mestres. Tots tres són presents al llibre, que, com dic, és un exemple esplèndid de com les literatures no són altra cosa que l’actualització d’una tradició, i la seva projecció endavant. Els tres autors són Verdaguer, present en el misticisme d’Adrià; Ruyra, l’escriptor de les històries iniciàtiques, dels nois amb “la llet encara als llavis” que narren la seva vivència – la fugida d’Adrià recorda molt a la del protagonista de La parada, i el bosc és el bosc d’Avís misteriós, tots dos provinents de la Commedia, i val la pena recordar aquí el vessant fantàstic de Ruyra -; i un tercer autor, Carner, de tots tres l’autor més transcendent per Rodoreda, narrador, com ella, de l’experiència històrica dels catalans del segle vint i de l’exili. L’onclo Carner, que li deia. I de tots tres ens diu que “van picar a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or.” I és aquesta herència, la lingüística, que els agraeix.
Em sembla que estarà bé fer un incís sobre la llengua de Rodoreda. Els llibres de Rodoreda són llibres de veus, són fets a partir de monòlegs, qui sap si per una afició teatral que li venia de família. Són personatges explicant-se a si mateixos en veu alta. Rodoreda, doncs, també va picar a la pedrera de l’idioma i també va descobrir-hi vetes d’or, i avui, juntament amb Josep Pla, que tenia un model ben diferent, encara ofereix una de les possibilitats de llengua més modernes que tenim a l’abast. En Rodoreda les paraules són físiques i primigènies, són paraules sòlides, sembla que les puguis tocar. És descriptiva a partir dels substantius. És una llengua com infantil, en el sentit dels nens que es fan entendre perfectament perquè, simplement, assenyalen amb el dit. Com les frases, nues, concises, mai de la vida amanerades, i com les imatges que fa servir, dantesques en el sentit de primigènies, d’estar basades en el món de l’experiència directa, mai llibresca o intel·lectual, en el sentit dolent de la paraula.
Hi ha llibres meravellosos que mentre els llegeixes tens la sensació que no només són el millor llibre que s’ha escrit mai, sinó que no hi ha alternativa: a partir d’ara, tots els llibres hauran de ser així, ja no es podrà escriure de cap més manera. Aquesta sensació es té llegint la primera i la tercera part d’aquest llibre. Fins i tot m’atreviria a dir que podríem saltar-nos la segona part. No gosaria dir que la novel·la guanyés, però em sembla que no perdria excessivament. Quanta, quanta guerra… és una obra que s’ha de llegir moltes vegades. Això es pot dir de pocs llibres.
( Barcelona, Biblioteca de la Sagrada Família, 21 d’abril del 2008 )
