La dura fi dels peixos
És tan lluminós aquest final d’abril que els peixos brillen com miralls a sota mar. Quina enveja els submarinistes, que els poden anar a veure! A la peixeteria del mercat, els veig agonitzant sobre els llits de glaç.
“Ara ve el temps del peix blau”, diu el peixeter, “que al maig arriba al seu punt, ni massa gras ni massa prim, perquè el peix blau, a l’hivern, és sec. A veure com anirà, aquest any, perquè l’any passat, amb aquella calor, el peix blau baixava al fons del mar buscant l’aigua freda, i les xarxes no hi arribaven, i per això va haver-n’hi poc. Ja només faltava això, amb totes les espècies que desapareixen, com la cabra, el nero, el llagostí… És que no els deixen crèixer; el rogeró, el seitó petit, els agafen amb una xarxa prima, és un infanticidi però a tothom li agrada, encara que estigui prohibit; és un peix que no passa per la subhasta; se’n va del camió al restaurant…
El peix més maco és la polla o l’escórpora, la vermella, que té unes espines precioses i que punxa com una rosa, i el peix que fa més bona olor és el peix de roca, el sonso, que fa olor d’aigua de mar, i la mòllera, que quan s’obre deixa anar un perfum tan fort… La rajada o bastina és la més empipadora de treballar, té agulles que tallen, i un moc a sobre, i la pell està molt aferrada. Però, si t’agrada i el peix és viu, és molt agradable!
Per saber si un peix és fresc, li has de mirar els ulls. Ell mateix t’ho dirà. Si té la mirada desperta i transparent, és que està viu. A mesura que van passant les hores, el peix es va posant trist, i quan et mira amb cara trista és que ja no és del tot fresc, i llavors costa de netejar, perquè la mort el posa rígid.
I l’escamarlà? A l’hivern, encara arriba ben viu, i llavors se’n va a la paella o al congelador que encara mou les potes; però, passat l’hivern, quan l’aigua de mar ja és calenta, quan el posen en gel l’escamarlà es mor automàticament, arriba mort a la peixateria. Això l’escamarlà d’aquí, perquè l’escamarlà que ens ve d’Escòcia sempre arriba viu; posen els animals en caixes i les tanquen, els embarquen a l’avió i arriben aquí que encara es belluguen, i aguanten un dia o dos a sobre el gel. Ara, no comparis: el d’aquí és més bo, claret, blanquinós; el d’Escòcia és fosc, ocre fort, i més farinós, no es pot comparar, fa un tuf desagradable que deu ser el conservant que li posen a sobre.
I la llagosta…! Per obrir en canal la llagosta encara viva i partir-la per la meitat perquè la clova li faci de cassola, primer se li han de baixar unes unes punxes que té a sobre els ulls, i aguantar-les cap avall per no punxar-te, o sigui que la llagosta no et pot veure, mentre l’obres de dalt a baix; de fet li estàs tapant els ulls com si fos un condemnat a mort… Una vegada, en un país nòrdic, no sé si era a Suècia, una associació protectora dels animals va posar una denúncia contra un peixater, pel patiment d’aquestes bésties. Va sortir als diaris i tot; però, com ho vols fer? És com les ostres: l’ostra ens la mengem viva, i això sí que és bèstia, perquè abans de matar-la la reguem amb àcid; li tirem una mica de suc de llimona i si no es mou, si no es belluga, no te la mengis perquè el marisc és perillós, s’ha de comprar sempre viu…
El rap, quan l’obres amb el ganivet, encara té el nervi viu, encara batega; i al lluç li tremola la ganya; quan el talles, el cor va fent-li toc-toc-toc, perquè està viu… Pobres peixos!”
( 28 d’abril del 2004, El Punt )
