Goya
Si pengéssim una selecció dels seus gravats, uns mesos, als passadissos de les escoles, o - en aquests temps d’hipocresia - a les parets dels instituts, els nostres fills rebrien una formació plàstica, històrica i moral incomparablement més profunda que fent-los quedar una altra hora a classe.
Però és una idea massa il·lustrada – massa il·luminada - en el país que ja es planteja suprimir el batxillerat nocturn.
En la commemoració dels dos-cents anys del Dos de Maig, fa molt de bé recordar-se’n del pintor del guerracivilisme espanyol. Dels Desastres de la Guerra a les fotografies de Capa, o dels Afusellaments del tres de maig als fusells dels Guàrdies d’assalt de Centelles, no ha canviat gaire res, si no és que s’ha anat enrera en la forma de representar-ho. Goya és el més vigent de tots. Va crear les composicions més dures de la història de l’art – qui se li pot acostar? Caravaggio? - Amb Velàzquez és el gran pintor espanyol, i no només per la tècnica – quan pinta la roba, l’ull se’ns fa tacte - i per la imaginació, sinó perquè va plantar-nos davant del nas que el caïnisme de qualsevol guerra és molt més cru i perdurable si aquesta guerra és una guerra civil. Va dir-ho a Espanya, i ho va descriure amb tanta intimitat que, quan veiem la seva obra, detectem de seguida que ens parla de desgràcies que estan passant sense parar en un recó amagat del nostre cervell, de la mateixa manera que estan passant sense parar en qualsevol recó amagat del nostre planeta. D’aquesta emoció descarnada i quirúrgica, que fa venir ganes de girar la vista, d’aquest aguantar la mirada, pot dir-se’n consciència.
Abans d’arribar a això, l’any 1792, Goya va tenir la malaltia desconeguda que el va posar en línia directa amb la bogeria i que va començar-lo a deixar sord. Sentia sorolls, es desmaiava, perdia el contacte, i va passar a la riba del Goya visionari que es va posar a pintar, com diu en una carta del moment, “para ocupar la imaginación mortificada en la consideración de mis males.” Molts d’aquests mals va situar-los en coves o en arquitectures o espais que hi recorden molt, sovint nocturns, com tancats a dintre seu. Els mals tenien a veure amb la guerra civil exterior, però també amb la interior que vivim els humans, cadascú amb la seva béstia. La guerra amb l’irracionalisme, del manicomi al canibalisme i de la Santa Inquisició a la bruixeria, del sexe al cinisme i de la hipocresia a la fatuïtat i la ignorància, del poder manipulador al populatxo desbocat. La premisa que explica tanta força és aquesta: “Mi pincel no debería ver más que yo.”
La tauromàquia va servir-li per descriure el fat, en un camí cap a l’enfosquiment que va deixar-nos uns Disparates i unes Pintures negres que encara avui no hem acabat d’entendre – i quina por, pensar que poguem arribar a fer-ho. Ara se sap, també, una notícia gens afalagadora: que les Pintures negres van ser pintades sobre un projecte anterior de paisatges bucòlics i lluminosos. El Saturn devorant el seu fill va ser pintat sobre una figura en dança.
Després del Trienni Liberal, tornada l’estultícia borbònica, Goya es va haver d’exiliar. Aquesta és la història. Amb Goya, la compassió va batre rècords. Fins a les últimes conseqüències, es posava a favor de l’única humanitat de qualsevol violència, que és la de les víctimes.
( 10 de maig del 2008, El Punt )
