Mes de maig
És un carrer tranquil, estret i sense comerços, de manera que hi passa poca gent a peu, a part dels veïns de sempre i el carter. Però la primavera ha capgirat el temps i ara, cada migdia, hi veig passar el mateix vell. Un vell amb un bastó. Fins ara no havíem vist mai aquest home, tot i que cada estació té els seus personatges, que tornen cíclicament; i a l’hivern hi ha sempre la mateixa dona que treu el gosset a passejar cap a les cinc de la tarda; i a l’estiu algun turista perdut, que pel que fa al cas és com si fos sempre el mateix. Aquest vell pàl·lid del bastó du uns pantalons negres, una camisa blanca, tot balder, i unes ulleres grosses de plàstic. Camina lentament, pas per pas, es repenja en el bastó, sempre amb la boca badada, com si la mandíbula li pengés, amb una expressió rígida de sorpresa, una mica inquietant. Passa sol per sota les finestres de casa, insegur i esforçat.
El pas feixuc d’aquest vell és un avís del que li espera o és un resum, un resultat de l’existència. No va pas a comprar, ni a recollir els néts a col·legi, ni sembla que vingui d’enlloc. No torna a passar, de retorn. On caram va? D’on ve? Camina per prescripció mèdica? Ho fa per gust? El veig cada migdia. A què més es dedica, la resta de la jornada? Comences a pensar en una persona i les preguntes no s’acabarien mai. Necessitaries mitja dotzena de vides, amb els mateixos dies que la de la persona que has vist, per respondre totes aquestes preguntes.
Desplegament de la fulla tendra, ocells, repintada general de carrers i places, més olors, estirada dels dies, màniga curta i primers banys a mar. I, aquest any, específicament, el debat estatutari, els incendis precoços, i la sequera. Remullem-ho amb els dos últims versos de Pluja primaveral a Barcelona de Josep Carner: «Tot blau el cel, hauríeu vist encara/ el llagrimeig feliç de les canals.» No entenc aquestes noves germanes Brontë que avui es fan retratar entremig de tombes, per reivindicar el romanticisme i la sentimentalitat tronada. És una cosa claríssima que, actualment, els fantasmes no surten pas a les fosques, sinó en dies de sol, en matins com aquests, de principis de maig.
Quan jo era petit i arribava el bon temps, la meva besàvia deixava estar el televisor i s’asseia a la vora de la finestra, en una butaca assolellada. S’estava allà tot el dia, mirant com les hores anaven passant. Asseure’s a mirar la llum era tot el que podia fer, i, per la manera com somreia, no crec que se li fes gens pesat. Tenia més de 90 anys, era petita, seca, encorbada, i la veies sempre allà asseguda, contemplant el carrer. Una vegada, eren les sis de la tarda i el dia encara era del tot lluminós, jo vaig arribar de col·legi i vaig anar una estona a fer companyia a la besàvia, mentre em menjava el berenar. Aquella vegada, la besàvia, amb una mà va agafar-me pel braç i amb l’altra va assenyalar-me la vorera de davant del carrer, al fanal que hi ha a la vora de la cantonada, i va dir-me: «Veus? Ja el tornem a tenir aquí.» «Qui?», vaig preguntar jo. «Aquell home.» «Quin home?» «Aquell home d’allà.» «Ens coneixíem quan érem joves. Era un noi molt ben plantat.» Ho vaig deixar córrer, perquè allà on m’assenyalava jo només hi veia una cantonada buida, però, al cap d’una setmana, la vam enterrar.
( 7 de maig del 2005, El Punt )
