Viatge al país dels senyals viaris
L’altre dia estava conduint i vaig fer un descobriment. El descobriment és que no veia el carrer. Conduïa sense mirar.
Vaig adonar-me’n perquè, a l’entrada de la ciutat, hi han posat un senyal nou que va fer-me rumiar. Al senyal, s’hi veu el dibuix d’un radar amb aquesta llegenda: «Radar a tot el municipi».
Com deu funcionar? Amb una càmera a cada cantonada? Via satèl·lit? Pot ser que els municipals ara portin radar? Per què no posen un senyal que digui: «Municipals a tot el municipi»?
No és el radar, que em preocupa. El radar ens l’hem buscat. Però em revolta aquest gustet d’anar posant senyals. I que no se’n retiri ni un. N’hi ha de rovellats que tenen mig segle. L’altre dia vaig veure’n un del Mil·lenari de Catalunya, esperant que arribi el següent. Fa uns anys, es van posar de moda les bandes sonores. No va funcionar: la gent afluixava per passar la banda, però, en revenja, després accelerava a tot gas, i era pitjor. Les bandes han anat saltant i no s’han renovat. Els senyals encara hi són: «Bandes sonores.»
És correu escombraria. I això sense comptar els cartells afixats de «No afixeu cartells», les banderoles municipals, les pancartes de la fira del càntir, els anuncis de circ i els enormes cartells anunciadors d’obra pública. A les carreteres nacionals que travessen els pobles, amb totes les administracions barrejades, és de pel·lícula. Hi ha pinyes per trobar un lloc on posar un senyal més.
Ens acostem a una rotonda. Gran cartell amb el croquis de la rotonda. A continuació, senyal de reduir la velocitat: lògic, ve una rotonda. Senyals de cedir el pas: lògic, és una rotonda. Després, la rotonda mateixa, enorme i reiterativa. Quatre senyals blaus amb el sentit giratori, per si no ens hi havíem fixat: això és una rotonda. I quatre senyals rectangulars de revolt, perquè es vegi que la rotonda és circular. Si jo fos l’Observatori del Paisatge, faria encarregar unes quantes serres de metall.
Fa uns mesos, en un poblet d’Illinois, van penjar unes plaques sota els senyals d’estop, amb lemes com ara «and smell the roses» (‘i flaira les roses’), «means you aren’t moving» (‘que vol dir que paris’) o «in the name of love». En un cas hi afegien: «Stop stop stop stop pleeease». Les van fer treure.
La perversió dels senyals viaris està estudiada. Cada senyal li diu al conductor que l’amo és ell. En alguns pobles alemanys, fa temps que funciona el programa Share Space (‘compartir l’espai’). A Drachten, van treure tots els senyals, semàfors i tot. Resultat, no hi ha accidents greus. La gent vigila. Mira a l’alçada dels vianants, no a la dels senyals. El senyor Monderman, el responsable, explicava: «Funciona bé perquè és perillós, que és just el que volem. Desresponsabilitza el govern i fa responsable el conductor del seu propi risc.» No sé si vostès han estat mai a Nàpols.
Aquí fem una conducció virtual, amb l’ull exclusivament dedicat a passar d’un senyal a l’altre. Conduïm sense mirar el carrer. Si algú se salta una norma, el conductor no ho veu i s’hi estavella. Vet aquí per què no hi ha nens pels carrers. Són massa imprevisibles. Tenim el rècord d’Europa en mortalitat de vianants. A Barcelona, un de cada tres morts en accident de trànsit anava a peu. És a dir, era algú que passava per allà.
Com amb els cinturons, un dia obligarem els fabricants de cotxes a vendre’ls amb un GPS que supleixi tota aquesta ferralla invasora i horrible. Més enllà d’això, més val l’escepticisme. Hi ha dues coses irrecuperables, que són la virginitat i el sentit comú.
(17 de maig del 2008, El Punt )
