Nausica
«Aixís me trobo a cinquanta anys, jo que no sóc fort, amb una sensació d’agilitat jovenil; jo, temperament egoista de somniador i solitari, fet cap d’un gran casal i amb reputació de patriarca (…); jo, que em sento amb tantes xacres i febleses morals, estimat un home pur i fort.» Maragall va escriure aquest fragment de les Notes autobiogràfiques un mes després d’acabada la redacció de Nausica. És l’home savi, conscient de l’experiència, venturosament ignorant de ser al final del seu camí: viurà amb prou feines un any més.
«Serveu la visió gran del pas de l’hèroe / davant dels vostres ulls i tota la vostra / vida en serà il·luminada.» Nausica, si per cas no fos el cim de l’obra maragalliana, estaria a l’altura dels textos més gloriosos del gran Maragall. En la versió que dissabte va estrenar-se a Sant Feliu de Guíxols, el moment de la trobada dels dos esperits protagonistes va ser impressionant: Ulisses, el rei vell, ja de tornada de tot, s’encreua amb Nausica, la princesa en flor, il·lusionada, a punt d’emprendre el seu camí. Tu qui ets, que jo no et temo?, li pregunta Nausica, sondejant-se. Ulisses es troba al punt d’una nova aventura, i l’afronta amb la divisa maragalliana que tanca l’acte primer: «Fou sempre eix crit ma sort. Avança, Ulisses!»
«Hoste: fores poeta, per ventura?», pregunta Nausica, i Ulisses respon: «Princesa, davant teu, qui no ho seria?» La poesia de Maragall és plena de noies; hi ha Adelaisa, Agnès, Haidé, però a Nausica també hi ressonen Helena, la Margalideta del Faust o Desdèmona. És literatura en estat pur, poesia, i només li calen uns actors i una posada en escena que no l’entorpeixin.
Per això, ja la versió llegida que fa unes setmanes vam poder escoltar a Caldetes funcionava; però l’estrena de diumenge va acabar de demostrar que també escenificada Nausica és una obra mestra. S’hi ha afegit música mediterrània, vestuari i l’Excèlsior cantat; així i tot, després de la funció, encara algú trobava una mica aturada l’obra. Aturada? Per cada línia d’aquest text hi corre una saviesa que ve ni més ni menys que de l’Odissea, i no necessita més que uns esglaons, un fons negre i uns actors competents que encarnin la paraula del poeta.
Goethe, de qui Maragall va agafar la idea, havia intentat una Nausica acabada en suïcidi. A Maragall no li calen morts per entendre-la com una tragèdia, i el muntatge ho remarca delicadament. La consciència, la topada amb el destí –amb la naturalesa: «cada una és com l’han feta els Déus»–, com tot començament, és destructora, i ho sap el rei del poble d’aquests feacis, «la gent que serva / més llarga joventut en tots sos dies / i una tendror com d’immortal al rostre».
«Sembla una torre», diu, d’Ulisses, una donzella, al primer acte. Al tercer, la nau que el rei ha preparat a Ulisses també és vista com una torre pel mariner. Tot és enfilar-s’hi, ser home sobre home o dona sobre dona; navegar, no deixar-se temptar per l’aigua mansa de cap sirena, fer-se a la gran mar –«la gran bagassa!»– del viure.
Davant la recuperació orgullosa i excel·lent d’aquesta peça universal, només puc donar les gràcies. Gràcies a Hermann Bonnín, a Jordi Coca, als actors i per sobre de tots a Sílvia Bel, Nausica de «sobrehumana discreció»; a Fermí Reixach, sacre, potent i sensorial; a Santi Ricard, breu, viu; a tots.
( 25 de juliol del 2006, El Punt )
