L’Observatori del Paisatge
No m’estranya gens que un cosí meu, Pere Sala, sigui coordinador tècnic del nou Observatori del Paisatge. Molts catalans entre els trenta i quaranta anys hem vist com durant l’última dècada se’ns transformava bona part del paisatge on havíem crescut. El procés ha estat tan fulminant que encara no ens en sabem avenir. L’Observatori del Paisatge es va inaugurar el mes de març i el dirigeix Joan Nogué. En parlo amb Pere Sala.
“A principis dels setanta,” li dic, “van construir el bloc de pisos més horrorós i més gran de la història del nostre poble. Doncs als discursos d’inauguració es felicitaven perquè aquell monstre no tapava la vista a ningú.” “És el contrari,”em diu,”d’un regidor de jardins sevillà de principis del segle XX, que abans de pintar la façana de casa seva va anar a preguntar-li al veí de quin color la volia, perquè era el veí, que l’hauria de veure diàriament. Un fill seu, per cert, el pintor Javier de Winthuysen, va escriure una defensa del paisatge, Bellezas que desaparecen, que començava dient: Si el salvatge adora la naturalesa i el civilitzat l’entén i l’estima, l’home a mig civilitzar la menysprea.” “Però el paisatge és subjectiu i variant. Vull dir que qui el deu acabar decidint és qui té les coses més clares.” “Els pròxims dos anys i mig l’Observatori farà set Catàlegs de Paisatge, un per cada futura vegueria, que permetran saber els tipus de paisatges que hi ha a Catalunya: en quin estat es troben, els seus valors naturals, històrics, simbòlics… Els catàlegs establiran les directrius per millorar-los. Això s’incorporarà als plans territorials parcials i servirà de base per la integració del paisatge a les polítiques sectorials.” “Els canvis d’un país comporten canvis de paisatge.” “Sí, però calen uns criteris i uns objectius. Per exemple, els anglesos tenen molt clar que un dels valors d’un paisatge és el silenci i que hi ha uns determinats sons que destorben. Un pot decidir que continuar veient la posta de sol és més important que la construcció d’un port. No es tracta d’aturar l’evolució paisatgística en un moment concret: s’han de fer compatibles els valors naturals, històrics i identitaris amb aquest canvi. En determinats indrets, sobretot al voltant de grans ciutats i àrees turístiques, el creixement urbanístic s’ha fet d’una manera desordenada, deslligada dels nuclis urbans tradicionals, i ara ens trobem amb paisatges homogenis, fragmentats, degradats ambientalment, de molt poca qualitat.” “Vols dir polígons, cementiris de cotxes, granges, casetes en filera, hivernacles… Tot el que no volíem a dintre la ciutat ho hem anat enviant a zones que abans definien aquesta ciutat, llocs on podies anar a passejar, per exemple, i que ara, amb tanta rotonda, no hi pots arribar si no és amb el cotxe.” “L’àmbit d’actuació de l’Observatori són tots els paisatges catalans. Dels agraris als turístics, passant pels metropolitans. No es limitarà als paisatges, diguem-ne, excel·lents.”
Mentre Pere Sala va parlant i parlant amb l’entusiasme de les coses tot just estrenades, penso en com, de Ruyra a Moncada, el paisatge ha determinat la nostra literatura. La degradació d’un paisatge va del bracet amb la degradació d’una llengua. Potser l’Observatori del Paisatge sigui la continuació de l’Observatori de la Llengua. És dur pensar que si necessitem aquests Catàlegs de Paisatge és perquè potser ja no sabem ni qui som.
( 30 d’agost del 2005, El Punt )
