A la desembocadura

A la ràdio del cotxe, travessant el pont estret més costaner, una locutora barcelonina i nasal adverteix que el pla Inuncat està actiu i que a la conca de la Tordera hi ha risc de desbordament. S’ha de circular amb precaució, evitar travessar per punts inundables i guals com el que he passat fa un moment, i, sobretot, no aparcar a les lleres. El punt de vista, això, el punt de vista és el més important: al final del camí asfaltat que segueix la Tordera pel delta, hi ha tres cotxes aparcats arran del riu. Encara no han prohibit anar a fer un cop d’ull a la desembocadura quan el riu baixa ple.

Al volant d’un dels cotxes aparcats hi ha una noia. Potser el company ha baixat del cotxe o potser ha vingut sola. Quan plou, hi ha gent que surt igualment a passejar amb paraigua i hi ha gent que ho fa amb cotxe. No és tan estrany veure algú a dintre d’un cotxe aparcat sota la pluja, llegint una revista, escoltant la ràdio o mirant.

El canyissar tapa el riu. Hi ha un corriol enfangat que continua fins a la desembocadura. A mà esquerra tinc la Tordera, a mà dreta un càmping de categoria ínfima i d’aspecte il·legal. Molt de tant en tant, una figura desdibuixada, amb caputxa, passa pel corriol. Una figura solitària, fantasmagòrica, grisa i imprevisible, un resultat d’aquest matí plujós.

En el punt que es troben riu, mar i pluja, el brogit d’aigua i vent ho desorganitza tot. La Tordera desguassa amb la serenitat superficial dels rius. Arrossega a mar canyes pulides, troncs retorts i suros artificials. Tot baixa plàcidament, com si hagués estat recollit més que arrencat, però, just abans que l’aigua del riu arribi a l’aigua de mar, s’aixeca entre elles dues una frontera d’onades blanques, unes dents de llevant que s’enfonsen a l’aigua marron i l’engoleixen. De seguida es tornen de farina i es desfan per baix, s’ensorren, i per dalt el vent aixeca una polseguera de gotes blanques.

Un noi amb una càmara digital fa fotografies. Si no hi ha criatures és perquè som en horari escolar. Dos homes, un blanc vell i un negre jove, patró i treballador, pagesos del pla del Grau que han passat a veure la Tordera: per l’africà, aquest riu deu semblar una broma. Vaig cap a un noi que du un vestit impermeable color butà. Abans l’he vist baixar d’una furgoneta municipal, també acompanyat per un negre. Li pregunto si han vingut de l’ajuntament a inspeccionar la desembocadura. “No… Hem vingut per curiositat… És maravillós… És que això és molt maco, a la desembocadura, quan hi ha mala mar i plou és una passada… I aquest càmping està per sota del nivell del mar… Jo he vist això tot negat… El temporal s’emporta la sorra del càmping i, cada cop, l’ajuntament, vés posant sorra…”

Les gavines s’arremolinen buscant el peix entre la confusió total de les onades. Ni idea de què hi busquem nosaltres, aquí. Hem sortit amb cotxe com els cargols quan plou. Hem vingut a parar aquí com aquests troncs mansuets que el riu arrossega a mar. Una gavina rellisca exactament sobre la línia de l’horitzó, unes altres volen al seu aire, i de cop sembla que el garbuig del vent ho desmanega tot. Aquesta riba de la Tordera és Malgrat de Mar, l’altra riba ja és Blanes. A l’altre costat del riu hi ha un homenet, que ens veu de la mateixa mida que nosaltres el veiem a ell.

( 4 de febrer del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant