Ukiyo-e

Sei Shonagon, una dama de la cort imperial japonesa, va apuntar al seu Quadern de capçalera quines són les “Coses que guanyen en ser pintades.” Entre altres: “El pi. Els camps de tardor. Els poblets de muntanya i els viaranys. Les grues i els cérvols.” També va anotar les “Coses que perden en ser pintades”: “Els clavells, les flors del cirerer, els yamabuki. El rostre dels homes i les dones.”

Aquestes anotacions exquisites van ser preses al segle X. Set segles deprés, d’aquesta mateixa tradició de refinament en va nèixer l’ukiyo-e, que més o menys vol dir “imatges del món fugisser”, i que són els gravats que van posar-se de moda durant el creixement de les ciutats, especialment de Tòquio, en una època de pau i de desvetllament de la cultura urbana. A principis del XIX, l’ukiyo-e va ser renovat pels grans mestres Hokusai i Hiroshiga, capaços d’uns festins visuals que encara marquen el dibuix popular i el còmic d’avui, vingui o no d’Orient, i que van ser capaços de discernir la bellesa universal de la naturalesa amb una capacitat d’observació tan minuciosa que et deixa pàl·lid.

A Europa, aquests gravats van fer-se molt populars a finals del dinou. Només cal veure els quadres de Modigliani, les vinyetes i cartellisme modernistes o la mateixa Pedrera. Podem imaginar-nos quin descobriment devien representar, llavors, aquestes estampes que no busquen la sublimitat en la passió individual, sinó en la bellesa per si mateixa. L’Europa cansada de romanticisme es va trobar amb uns gravats que no jugaven amb la llum i les profunditats sinó amb la línia i el blanc, i que plantejaven una pregunta definitiva en art: pot mai no ser efímera, és a dir no ornamental, és a dir no un luxe, la bellesa?

L’ondulació d’un vestit sumptuós és efímer. La bellesa d’una jove i l’esplendor d’un ocell, d’un peix o d’un insecte. La claror de la lluna i la sortida del sol, la florida dels fruiters i la sorpresa d’un xàfec mentre estenem la roba. Remullar-se els peus a mar. L’entremaliadura d’un nen. Els pentinats, l’acte sexual, el titil·leig de les estrelles i els remolins aqüàtics. Un actor recitant i un dia de festa. Per dir-ho tambe imitant Sei Shonagon, els ukiyo-e representen “Coses que són maques perquè són efímeres.” Tota glòria és incerta. Un dels gravats més cèlebres de Haronobu es diu “Bellesa saltant al buit des de la balconada del temple de Kiyomizu”: una noia que vola amb un parasol obert. En un marge s’hi veu una branca florida. Tota bellesa és arran de terra, no hi ha grandiliqüència i, en canvi, hi pot haver comicitat, que és una altra forma de l’evanescent.

En una estampa eròtica, el moviment copulatori dels amants fa moure l’aigua d’unes cubes destapades a prop seu. En aquest Japó illenc, l’aigua és l’element més representat, en riu, mar, o neu posada sobre el Fuji. La fugacitat, la modèstia i la delicadesa tenen una intenció moral, és clar, l’ukiyo-e és l’escola on s’aprenen els plaers, i en quins detalls trobar-los, que és com dir que s’hi aprèn a “no deixar-se aclaparar per la pobresa, i no deixar que se’t reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carabassa que sura pel riu,” ( Asai Ryui, Contes del món efímer ).

Els gravats es feien amb una planxa de fusta de cirerer. Amb fusta de cirerer es gravaven títols tan refinats com ara “Anant a admirar els cirerers florits de Kipomizu-do al Temple de Kan’eiji de Ueno.”

( 21 de juny del 2008, El Punt )

One Response to “Ukiyo-e”

  1. Asai Says:

    I checked out info on the Acai berry here: http://www.galileolabs.com

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant