Toni Sala

D’on el treurem, avui, el temps per llegir un Dickens, un Tolstoi o un Dostoievski? Per resoldre el problema i defugir la dispersió, preparem-nos per la lectura com qui es prepara per un viatge. Aquesta primera quinzena d’agost no me’n vaig a Playa Bobos. No em banyaré a la piscina d’un creuer, no faré ponting a Scatterbrain Valley. Me’n vaig a David Copperfield, m’embarco a l’Anna Karenina o practico l’esport d’aventura a Els germans Karamazov.

Cap dramaturg com Shakespeare, ni cap novel·lista com Dostoievski. Però Dostoievski va ser un novel·lista molt teatral, que muntava escenes perquè els personatges dialoguessin descarnadament. Les passions, les turbulències de l’ànima, són nebuloses, i les havia d’exterioritzar, teatralitzar-les per concretar-les. Un psicòleg diria que les va verbalitzar. Les concentra per poder-les caçar, i això el fa ben representable, com vam veure el cap de setmana passat, al Teatre Lliure, en l’adaptació dels Karamàzov de Krystian Lupa i la companyia polaca Stary. Increïble, aquest Lupa. Els Karamazov no anaven vestits d’Armani, no esnifaven coca i no ballaven rap. Ni tan sols parlaven amb un micròfon de peu. Ni havien ni sentit a parlar d’un tal Tarantino. Nou hores de teatre passional i ni una sola fel·lació a l’escenari. Cap autopista, cap discoteca, cap nau espacial: els quatre mobles imprescindibles i prou. Els actors protagonitzaven l’escena. El text, Dostoievski, manava.

Nou hores de teatre. Més d’un devia pensar que, passats els primers actes, la gent aniria desfilant. Doncs no. Ni després del sopar fred que ens van oferir els responsables del Grec. Ni somiar-ho. Les desercions van ser comptades. S’havia venut tota l’entrada. El públic va aplaudir dret en acabar la representació.

Dostoievski lleva l’àncora dels personatges, que van amunt i avall per les pàgines o, en aquest cas, per les taules de l’escenari, arrossegats per les passions. Si Déu ha mort, tot és possible. Poques vegades té tant de sentit, com aquí, fer entrar i sortir actors de l’escenari per la platea, entre el públic. “És terrible que la bellesa no només sigui una cosa espantosa, sinó que sigui, a més, un misteri. Aquí el diable lluita contra Déu, i el camp de batalla és el cor de l’home,” diu, a la novel·la, Dimitri. Al cor de la bellesa sempre hi ha l’ambigüitat. Els dolents ho són, també, en el sentit d’adolorits. Dostoievski potser t’entra a dintre i t’explora. Potser t’entra a dintre i et crea. És coneixement de l’ànima, però potser sigui invenció de l’ànima. No hi ha manera de saber-ho. La realitat i la creació: pot ser que tot sigui el mateix. Res no és del tot real, però res no és del tot fictici. Tot és vital i punt. “L’anhel de vida dels Karamàzov”, diu Ivan.

En un trajecte de tantes hores, va ser inevitable acabar fent conversa amb els companys de viatge. L’espectador desconegut de la meva dreta tenia a la falda el vell volum d’Els germans Karamàzov del Club dels Novel·listes, la traducció de Joan Sales. En un dels entreactes em va comentar: “Tants que sou, no veig cap escriptor en català entre el públic.” “Van anar tots a les primeres representacions”, vaig contestar. Però l’home hi va afegir: “Deuen ser a casa llegint l’últim Auster, o reunits.” La ironia era ineludible i vaig haver de callar, tot s’ha de dir, una mica molest, fins que la funció va reprendre.

( 11 de juliol del 2005, El Punt )

This entry was posted Divendres, Juliol 4th, 2008 at 12:22 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.