El planeta dels simis
Quina llàstima, Floquet, que hagis fet tard. Cent cinquanta anys després de la presentació de les teories de Darwin i Wallace, el Parlament espanyol ha aprovat adherir-se al Projecte Gran Simi.
I això que, fa tres anys, quan es va proposar, al Parlament hi va haver molta conya. Equiparar simis i humans. Ni causava indignació: feia riure. Amb Darwin també havia passat. Que jo vinc del mico? Vinga, home. Van posar una caricatura satírica de Darwin a l’etiqueta d’Anís del Mono.
Jane Goodall –premi Príncep d’Astúries, per cert–, és una de les avaladores del projecte. Goodall va començar estudiant ximpanzés per encàrrec de Louis Leakey, un antropòleg que va pensar que per entendre les cultures prehistòriques podien observar-se els comportaments dels simis.
A la seva autobiografia, Gracias a la vida, Goodall cita Gandhi: «Es pot conèixer la gent d’un país per la manera com tracta els animals.» A A través de la ventana parla dels ximpanzés que abans corrien per les fires d’Espanya, a coll d’un que cobrava per deixar-t’hi retratar. Ara, això, es prohibirà. I el circ, zoo, comerç i experimentació dolorosa amb ximpanzés, goril·les, orangutans i bonobos.
És bonic que el país del toro sagnant sigui el primer d’adherir-se al Projecte Gran Simi. M’imagino que els parlamentaris no ho veuen contradictori: les corridas són alta cultura, un espectacle de gran refinament i matís. Que és veritat. Ho són. He anat als toros, ho he vist perfectament. Però els camps d’extermini també ho eren molt, de refinats. I no tothom hauria admès que s’hi mataven persones.
Entenem-nos. Benjamin Franklin deia que menjar carn era un assassinat no deliberat. Podia haver-ho ampliat a les plantes, perquè una col també és una vida. No vull dir això. No he deixat de menjar filet, ni ostres vives –de moment–, i faig servir insecticida i sóc partidari d’un extermini massiu de coloms urbans. Però, com el patiment innecessari als escorxadors, el patiment del toro a la corrida és una animalada. Just aquesta paraula: animalada. Claveu-li punxades, en comptes de banderilles i espasa. Adormiu-lo. Els combats d’esgrima no acaben pas amb el perdedor dessagnat.
Goodall va fer un altre descobriment. En un dels grups de ximpanzés que estudiava, es va donar el que ella en va dir «la guerra dels quatre anys». Una guerra de secessió. Mitja dotzena de mascles i quatre femelles van deixar el grup. Al cap d’un any, el grup principal va atacar l’escindit amb un odi, ràbia i crueltat, diríem, humans. A Goodall, la idea de la bondat intrínseca dels animals se li va girar. Un ximpanzé torturador no és una cosa de pel·lícules o de relats de Poe. «És indubtable», va escriure, «que si els ximpanzés tinguessin armes de foc i ganivets, i sabessin com fer-los servir, els utilitzarien igual que els humans».
El Projecte Gran Simi s’inspira en la Societat Antiesclavista. Un animal no és un humà, com un blanc no és un negre, ni una dona és un home. Però això no ens fa superiors. Peter Singer té un terme, especisme: racisme envers els animals. Quan Goodall va descobrir que els ximpanzés feien servir branques per atrapar formigues, Leakey va dir: «Ah! Ara haurem de redefinir l’home.» S’havia acabat l’homo faber. Definir un home tampoc és tan fàcil com sembla.
Jo diria que ser humà no és néixer diferent dels animals, sinó ser capaç de distingir-se’n. «M’estimo més segons quins ximpanzés a segons quins humans, i viceversa», escriu Goodall. Quina gran frase.
( 4 de juliol del 2008, El Punt )
