Toni Sala

La vespa amb dos motoristes baixa el carrer Ganduxer per la vorera. Ha d’anar fent esses, perquè la vorera està plena de motos aparcades. Després ve mitja dotzena de saques de runa d’una obra i la vespa ha de canviar de vorera. Travessa el carrer. Són motoristes prudents. Porten casc. El carrer és de pujada: pitjor seria baixar-lo per l’asfalt, ple de cotxes aparcats en doble fila.

La meva senyora s’ha pintat els ulls de color blau, s’ha posat els anells, la jaqueta lila pastel i ha agafat la bossa negra de mà. M’ha tingut una hora al sofà, esperant-la. M’ha fet posar l’americana. “Una cosa és fer-se vell i una altra perdre la il·lusió.” Ara m’estreny el braç i em diu: “Allà el tens”. Al final de carrer, travessant la Diagonal. Una cosa verda, blanca i estirada.

Fa una setmana que m’està a sobre. Tots els amics hi han anat. “Ho aprofitarem per veure el Corte Inglès de Cornellà, que no hi hem estat.” “Vols dir que serà diferent?” Pugem a la parada de L’Illa.

Són quarts de sis de la tarda. Fa sol. El maquinista du camisa blanca, corbata verda i ulleres fosques. Cabells negres, trenta anys. L’home del Martini. “Destinació: Bon viatge”, diu l’altaveu. Una gran idea, acabar la línia amb una parada que es diu “Bon viatge”. Em fa pensar en les barreres de l’autopista. “Reculli la tarjeta. Bon viatge”. Reculli la tarjeta i que el bombin.

Sí que hi ha gent. Fa una setmana que el van inaugurar. Molts jubilats d’excursió, veig. Com nosaltres. Mares amb els fills, i un noi amb una arracada fent fotos amb el mòbil. Tothom amb els ulls ben oberts. A veure què passarà.

“És cuco”, diu la meva senyora. M’assec i plego els braços. És com un metro en petit. Com anar a peu, però sense haver de caminar. Seients massa junts. Els camallargs patiran. Almenys han tingut el bon gust de no posar fil musical. La gent no ha de cridar. Una altra cosa són els mòbils. Això d’anar sobre la gespa verda també està bé. Hi ha trèvols. N’hi deu haver de quatre fulles.

Passem per davant del Corte Inglès Diagonal. Puja gent. El vagó és molt lluminós. Això sí que ho té. Però, tant de vidre, segur que és trencadís. La gent es venta. La meva senyora ja s’ha tret la jaqueta. No m’haig d’asseure a la finestra: ho tindré present. A les corbes, això grinyola com un vaixell. El primer vagó és el més ple. Hi ha tot de galifardeus drets a darrere el maquinista. El jovent sempre a primera línia, per no perdre’s res. Anem passant sobre els tramats de rombes pintats de groc. Un tram no és com una vespa. No pot esquivar. “Aquí es donde se la pegaron!”, diu un dels nois, “Fue uno del Rac!” Els famosos accidents, com diuen els telenotícies, “tots per culpa dels conductors d’automòbil.” Només faltaria que els carrils contravinguessin la normativa.

“Ja estàs cansat, no?”, diu la meva senyora. “No, dona, no. Una vegada està bé.” Seguim la carretera de Collblanc. Com ha canviat, tot això. Els conductors de cotxe es miren el tram una mica cohibits. Passem un ciclista. “Com corre!”, diu un nen. Passem un autobús. El tram ha de frenar. Dic: “ai, ai, ai, ai.” Però res.

Al pont d’Esplugues tenim vistes a mar. Està molt bé. Després passem per un túnel. La meva senyora pregunta a una noia pel Corte Inglés. “No, aquí lo que hay es el Eroski. Tienen que coger el autobús. Son tres paradas.” “Vaja”, dic jo. “Val el mateix bitllet”, em diu la meva senyora. “Està bé. Anem a veure allò del Palau Robert.”
( 14 d’abril del 2004, El Punt )

This entry was posted Dimecres, Juliol 9th, 2008 at 12:03 am and is filed under Llocs. You can leave a response, or trackback from your own site.