Xavier Bertran

He passat molt bones estones llegint Amb la ploma al cos, de Xavier Bertran (Editorial Empúries). Un recull d’articles de diari, en realitat monòlegs afilats i breus, ambientats a ciutats del Vallès però transportables a qualsevol entorn urbà. L’humor fa sovint d’avantguarda en la conquesta de territoris nous. Aquí s’hi escarneixen el treball precari, la immigració, el botellón i la psicosi terrorista amb tanta o més gràcia que els temes clàssics de les festes tradicionals, el matrimoni i les convencions que ens toca viure. Capri, Buenafuente, Bertran; per la confrontació immediata amb l’espectador, s’espolsen sense problemes els convencionalismes acadèmics. Tota la mala llet de Vicens Cartanyà, aquell home del temps que interpretava Xarvier Bertran a tv3, la tenim condensada aquí en un centenar i mig d’articles, tots resultat d’una emprenyada lúcida, ràpids i desperts com un bon acudit. N’hi ha alguns de gairebé perfectes.

Quan vaig saber que Xavier Bertran interpretava al teatre Villarroel una obra escrita per ell mateix i Pep Anton Gómez, Sexes, no vaig pensar-m’ho dos cops. I el cas és que, potser, li vaig dur mala sort. El mateix dia que jo anava a la funció, apareixien les dues primeres crítiques de l’obra als diaris. Goulash para la fiera, titulava Joan-Anton Benach. La “fiera” és el públic. Sexes, deia el crític, és una “fechoría textual” “lamentable” i està dominada per “la guarrería verbal propia de una adolescencia dotada de muy escasas luces”.

Al·lopècia cerebral, titulava Francesc Massip, em temo que en referència a la calba de Bertan. “Una xerradissa cridanera que s’articula a l’entorn del verb follar”, deia el crític. “L’ús que fan del català (dicha, perra, conejo, cubitu, algu, xoxu, ecs!) només és comparable amb la destrossa que perpetra el sapastre de Zapatero en nom d’un Estat lingüicida”. Aconsello rellegir pacientment aquesta última frase d’un enemic de la “xerradissa cridanera”. Fixin-se en aquest “ecs”, escrit així, sense cursiva. Jo dubto que fer sortir paraules com benhaurança, conill, glaçó o quelcom en una comèdia d’embolics fes cap favor al català, però Benach també es fixava en la qüestió: segons ell, Sexes aconsegueix “que no defallezca lo más mínimo la pertinaz contribución a que la maltractada llengua esté cada día un poco peor.” Francament admirable. Tant a l’obra com als articles, jo hi he trobat una llengua viva i actual, que senzillament retrata com es parla el català avui, i encara diria que amb optimisme. Posin el Telenotícies, si volen un català estàndard, i creuin els dits.

L’endemà, en aquest mateix diari, a “Martelleig de futilitats”, Sexes produïa una“tristor profunda” a Pere Martinell, que començava la seva consternada crítica afirmant que després d’aquesta obra “Hem tocat el fons” (sic). Caram!, vaig pensar. Com ho aconsegueix, tot això, una obra que parla de l’amistat i el sexe amb els mateixos estereotips, superficialitats i llenguatge que en parla la gent?

El Xavier Bertran de Sexes és el mateix que als seus articles. El mateix que va deixar “pasmado”  Quim Monzó, el mateix que rep elogis al suplement literari de l’Avui i el mateix que m’ha divertit tant a mi. Que esvaloti el galliner de la crítica teatral no és estrany. Simplement, la transgressió escandalitza. El que m’estranya és aquesta serenitat del món literari. Que ens falla alguna cosa?

( 16 de novembre del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant