Henry Moore

Henry Moore guardava al seu estudi troncs retorts que trobava als boscos, trossos de sílex arreplegats als camps de Hertfordshire, ossos que descobria al plat mentre sopava. Petxines, còdols, d’aquests trossets de la natura que recollim i deixem a sobre d’una taula al rebedor, o que duem a la butxaca una temporada per poder anar-los amanyagant. Ho fem per la força concentrada que tenen els detalls de la natura, per la bellesa de la imperfecció, pel vigor atòmic i primitiu, suposo.

Si Gaudí modelava la natura, la humanitzava fent-la utilitària i ciutadana – i, per torna, ens convertia a nosaltres a un estat inquetant de selvatgia -, sembla que Moore hagués simplement deixat fer a la naturalesa, li hagués donat veu, l’hagués retallada i aconseguit envoltar de silenci perquè la poguéssim sentir bé. No va limitar-se a copiar-la, com Dalí, no va recrear-la; simplement la va deixar fer. Diu que entrava al seu estudi, remenava entre els objectes naturals i, al cap d’uns minuts, li venia la idea. Per alguna mena de paciència divina o d’acceleració imaginària, Moore trobava la manera de saltar-se un pas en l’evolució natural d’una peça orgànica, un pas de milions d’anys, i després tornava aquella peça al seu entorn, amplificada, convertida en escultura, una escultura que n’era la conseqüència natural, amb el prodigi, per si fos poc, de mantenir-se viva. Plantats davant d’una escultura de Moore, endevinem que no està quieta, que està evolucionant, que, algun dia, l’escultura ja no serà la mateixa, perquè l’hem agafada en un moment de pas.

Per això les formes humanes seuen o jeuen, perquè s’estan esperant, fan temps. “L’escultura”, va dir Moore, “ha de ser eterna i reposar.” Per sortir-se’n, va fer servir materials naturals, vius, que treballava a partir d’una comtemplació permanent de la naturalesa. Cada dia agafava el cotxe per anar-se’n a veure les formes dels boscos i els prats. Llavors, lògic, li surt una escultura que tancada en un museu es torna trista com un animal engabiat. Una escultura que li convenen els camps verds anglesos, els arbres i els xais, l’aigua, la llum i els intercanvis entre aquelles formes. I, quan l’escultura està pensada per un edifici, és a través d’una forma natural que s’hi relaciona; no és una artificialitat confrontada a l’edifici, sinó una part de la naturalesa que s’hi ha acostat.

Però Moore no treballava només els petits detalls; el cos humà també evoluciona a les seves figures, esculpides o dibuixades. El tema de la maternitat per força havia de ser important en una obra així de generativa; i la figura femenina, i l’embaràs, donat en formes tan aparentment estranyes com una armadura, un forat, uns miners o els refugis londinencs durant els bombardejos de la segona guerra mundial. I després hi ha el descobriment de la dualitat, de la creació compartida, en peces que s’han desdoblat i es confronten i es creen, sumant-se, restant-se, o en representacions familiars on el fill uneix materialment els pares.

Vistes aquestes escultures, et vénen ganes de sortir de Barcelona i anar-te’n a badar pels boscos i pels camps, de contemplar les formes dels arbres en estat natural, de les roques i els núvols. Moore va plantejar honestament l’essència ambígua de l’art i va defensar que l’escultura havia de ser misteriosa i havia de fer preguntes a l’espectador, i, en això, també va seguir la natura.

( 2 de setembre del 2006, El Punt )

One Response to “Henry Moore”

  1. Santiago Says:

    Muy chula esta entrada, aprovecho para felicitaros por esta página, que os he encontrado por internet y me parecen todos los contenidos muy interesantes =)

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant