El traspàs d’informació

Em roda el cap de pensar, cada persona que veig, tot el que la revesteix. Començant pels cabells: quina conversa amb el perruquer va precedir aquest tallat? Acabant pels peus: de quina tria són resultat, aquestes sabates? Quants viatges ha fet, aquest home, quines botigues i ofertes ha descartat, per acabar-se comprant aquesta determinada camisa? I les ulleres? Graduació, paga i senyal, passi d’aquí cinc dies. Per no dir el móbil que ara es treu de la butxaca: bluetooth? Mp3? Càmara digital? Quantes hores d’autonomia?

Portem l’individu a casa seva. Posem-lo a l’habitació on s’està més. Envoltem-lo dels carrers del seu barri. Fem que el seu cor sigui el cor del seu món. Sumem-hi la família. La familia de la parella. Afegim-hi el lloc d’on ve i la gent amb qui es fa. Afegim-hi la gent que es fa amb la gent que ell es fa.

Homes trencaclosques, i una peça busca l’altra. La mateixa veu, la manera que la veu ret tribut al poder. Pots saber de quin partit és un polític, més i tot que pel que diu, més i tot que pel diari que llegeix o l’emissora que escolta, per la manera com parla – pels estilemes, les modulacions de la veu directament apreses del líder.

I això les coses perceptibles, perquè la penombra es va fent opaca. Si no du l’anell de casat: té parella? I si en du: té una amant? Aquestes arrugues: osquen la quarantena? I l’embalum de la bossa? S’ha endut un jersei per si es girava fred? I el paraigues. Que és beneit? Amb aquest cel tan net? O l’ha de tornar? Ja fa dies que no plou. Qui va deixar-li?

Llibres i diaris, ràdios, televisions i converses. Butlletins informatius a cada hora. La relació entre conèixer i conservar, entre saber i existir. El pare ensenya al fill la casa on l’avi va nèixer. Tinc, visc, sóc el que sé. Això va sol; seria com esperar que els pares no vigilessin els fills. Cap subjecció més instintiva que el sotmetiment a la informació, ni cap dolor més defugit que la solitud. La proteïna és una part del plat; el gust també ens alimenta; i la textura, el color, l’escalfor del rostit.

Per això que el misteri ens fa seus. El cervell que hi ha a dintre la nou per obrir, la promesa d’informació multiplicada. Aquest matí, un periquito groc es passejava per sobre l’armari de la meva habitació. Ha sortit tal com havia entrat, per la finestra. He baixat les escales. Encara l’he trobat al carrer, confiat i domèstic. De tant en tant s’aturava a pessigar una engruna a l’asfalt. Hi ha ocells que caminen i n’hi ha que saltironegen. Aquest caminava amb les potes rígides com escuradents, i ha trobat refugi a sota un cotxe aparcat.

Ni idea d’on sortia. M’he mort de ganes d’estirar-li informació. L’hauria desplomat i esventrat amb les ungles per remoure-li les entranyes. D’on s’ha escapat? Com? Quant fa? Qui el busca? Com ha anat a triar justament la meva finestra? De què viurà, lliure? On trobaran el cadàver? El periquito ha volat per entre els edificis, perquè algú altre pugui fer-se aquestes mateixes preguntes. Un gos treia el morro entre els barrots d’un balcó. Els ulls dels gossos, dels ocells, gats, peixos, persones: què hi passa, al darrere? Al cervell de la nou per obrir. Ganes de veure què passa darrere dels ulls d’un amic, del veí, l’animal, arbre, pedra, què passa a dintre nosaltres mateixos.

D’anar greixant la maquinària del traspàs d’informació.

(15 de novembre del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant