La piloteta de goma

La piloteta de goma, al pis de dalt: pam, pam, pam. Pica a terra i torna a la mà del meu veí, que deu ser al dormitori, assegut al llit.

Té l’especificitat, l’espècie humana, de l’expansió espiritual. Lluitem com animals pel territori, però això no és prou i ens expandim de mil maneres més: els pares volien que els fills s’asseguessin d’una determinada forma a taula; els gelosos volen que la parella es vesteixi així o aixà, i la llengua va ser sempre companya de l’imperi. Cançons, llibres sobre el paisatge d’infantesa de l’autor, devessalls sentimentals sobre una terra. Amarament de la casa on hem viscut tants anys, de l’anell que ja era de l’avi, de l’americana amb què vam casar-nos i de la samarreta del Barça estrenada la nit de la final de la Champions.

Això devia pensar el meu veí de dalt, avui, al metro, tornant a casa. En com ens desprenem més alegrement dels cabells i les ungles que no de les camises, pantalons o sabates. Potser perquè sabem que la cinta de l’ungla no s’aturarà, o perquè tenim per inevitable la caiguda del cabell. L’expansió no afecta el propi cos. Deu ser que el cos ja és part de l’esperit.

Ara a l’entretemps, és el moment dolç de la sabata. Ho ha descobert, el meu veí, en els companys de vagó de metro: encara hi ha peus amb mitjons, i molta sabata esportiva, i unes botes i tot. La sabata d’hivern, amb la pell gastada, encara conviurà uns dies amb les sandàlies noves de colors, amb o sense corretja al darrere. Un peu a la vista pot ser més aviat desagradable, sobretot si l’ungla del dit gros sembla una peülla groga, que el propietari deixa crèixer potser per fer-se’n, a la llarga, una visera. Si la sandàlia és sense corretja posterior i la propietària seu amb les cames encreuades, un peu queda suspès a l’aire. Llavors, la base de la sandàlia penja uns quants centímetres sota el taló i s’aireja mitja arcada del pont del peu. El meu veí de dalt s’ha entretingut en el peuet d’una noia acabada de sortir de l’adolescència: ungles esmaltades, fulles verdes pintades a la llenca de cuir de la sandàlia, sola del taló penjant i l’arc del peu que fa una arcada que el veí, una altra primavera – unes vint primaveres enrera, tirant baix -, hauria considerat un arc de triomf digne de fer-hi desfilar per sota el millor de si mateix – que llavors tenia.

L’arc del peu del meu veí, ara mateix, el cobreix el feltre marró de la sabatilla. La pilota pica entre les dues sabatilles estampades de quadrats.

Pam, pam, pam. Pujo i toco el timbre. El pam, pam, pam de la piloteta s’atura. La veïna crida: “abre ya!” El veí s’acosta a l’altre costat de la porta, amb un gos als peus. Obre. Molt respectuosament, demano sisplau que sento un pam, pam, pam, que necessito concentrar-me per escriure un article, que si hi ha un nen, que si li pot prendre la piloteta. El veí no contesta, tots dos ens mirem el gos i el gos em mira a mi. El veí torna a tancar la porta. Dit més detalladament, me la tanca als nassos.

Abans, però, he vist darrere el gos el moble sabater de l’entrada, ple, com ho està el meu, de sabates velles per llençar. Ja torno a sentir el pam, pam, pam, sobre meu. Ara és més fort i no pararà. Ara té més sentit. L’home s’està expandint a través dels rebots de la piloteta. Ja no hi té res a veure la sandàlia. Me’ls dedica tots a mi. Formo part de la seva expansió espiritual, i ell forma part de la meva.

( 23 de maig del 2006, El Punt )

One Response to “La piloteta de goma”

  1. La piloteta de goma — Zona Bloc Says:

    [...] La piloteta de goma [...]

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant