El silenci
Un llibre fonamental a la meva biblioteca és aquest volum gruixut, de color negre i tapa dura, sense títol, que em va regalar una editora fa anys, pensant-se que l’aprofitaria per escriure-hi. És un volum mut, amb les pàgines blanques, que havia servit de maqueta per unes probatures editorials. El guardo entre els autors que m’interessen, és a dir, a un parell de parets de distància de la majoria de llibres que tinc a casa.
Com cada any, amb els turistes, ha arribat la primavera. Els coloms s’han tornat bojos, les cotorres urbanes s’han multiplicat i els veïns han obert les finestres. Els sents parlar, a ells o al presentador del programa que miren. Si apagues el televisor, sents el dels veïns. El dia s’allarga, de tant que ha de dir, i la xerrameca es multiplica.
La llengua està lligada a l’ànima amb un nus. S’arrela en el bassal que l’alimenta i que li dóna el to. Quan algú es deixa anar i xerra només per xerrar – no cal que sigui directament a tu: de vegades fotent la murga a un altre, al seient de darrere teu, en un autocar; o assegut a davant teu amb la parella, fent temps a la sala d’espera del consultori matrimonial -, quan algú xerra només per xerrar, per un acte d’autoafirmació i de conquesta, és molt difícil que no acabi dient bestieses. Llavors, no puc fer-hi res: veig el xerraire impúdic com una tassa de vàter, amb la tapa i els llavis obrint-se i tancant-se.
Aquests últims anys han nascut expressions defensives: “no em ratllis”, “no em taladris”… I encara, si tot fos xerrar. Perquè n’hi ha que alliçonen. Entre aquest bla-bla-bla interminable i entomològic, el zum-zum del mestretites és especialment emprenyador. Paràsit sense edat, deglutidor voraç dels organismes febles, el mestretites té l’hàbitat natural en àmbits descompostos, preferentment corruptes. Com que tota l’autoritat li ve del xerrar, no para de donar lliçons, i aquestes lliçons no poden refutar-se-li: com vols parlar seriosament amb un ximpancè? L’única resposta possible és el mutisme. Davant d’un mestretites, l’únic que es pot fer és deixar-lo dir. És un insecticida lent, però garantit. Deixar la mula que brami sola.
Es produirà, llavors, una bella metamorfosi per la qual el mestretites es transforma en monologuista. En aquest punt, segons què li convingui, el mestretites interpretarà el nostre silenci com un assentiment o com una covardia, en tot dos casos a favor seu. Si persistim a callar, però, arriba un moment perillós: és provable que el mestretites s’enfadi i àdhuc tingui actituds violentes. Per més que protesti, insulti i pernegi, però, hem d’aguantar. Si molt convé, ja li contestarà un altre mestretites, per donar-li la raó o per treure-li - això tant és. El silenci pot semblar en un primer moment transparent i neutre, però això és perquè el silenci, en realitat, és el mirall que li poseu davant del nas.
Llibres sense res a la coberta, amb les pàgines blanques. Diaris sense cap lletra. Cedés verges. Anuncis de carretera blancs. Telèfons amb el cable tallat, llengües dissecades, ordinadors sense pantalla i cases amb la persiana avall: un mestretites pot ser devastador. Però no s’ha de defallir: un dia o altre s’atipa de si mateix.
De tant en tant, penso: obriràs aquest volum negre, faràs cas a l’editora i començaràs a escriure. Però no. De cap manera. Aquest llibre de tapa negra és una obra mestra, és el quadre negre de Malèvitx, és la resposta definitiva. I hi ha mil maneres d’atansar-s’hi, sense haver-lo de plagiar completament.
( 25 d’abril del 2006, El Punt )
Agost 19th, 2008 at 4:27 pm
[...] El silenci [...]