Sirenes d’agost
Ja començant per l’efecte mirall, l’aigua i la moral tenen força a veure. Posem per cas, aquest agost: a mitjanit, en un bar del passeig marítim del meu poble, a la vora de la màquina de tabac que hi ha al final de la barra, seuen dues estrangeres rosses, de quaranta i seixanta anys, segurament mare i filla. Tenen a davant un parell de copes de xampany. Pel cendrer ple de burilles i per les copes acabades d’omplir, ja es veu que no és la primera ronda.
Mentre la meva dona es baralla amb la màquina expenedora de tabac, escolto què diuen les dues estrangeres. Fan servir totes les possibilitats despectives de l’idioma anglès per malparlar d’un tal George i, en general, dels homes.
La màquina expenedora no funciona bé. S’ha quedat les monedes a canvi de res, i la meva dona busca amb la mirada el cambrer. No és la primera nit que les angleses passen en aquest cul de bar: ja coneixen la màquina. “Pégale”, aconsella la gran. La meva dona venta un copet a la màquina. Cap resultat. Llavors s’aixeca l’altra anglesa i clava una tal trompada a la màquina, que el paquet de Marlboro baixa de cop. “Hay que tratarla como a los hombres,” diu l’anglesa, i em repassa de dalt a baix.
No gaire lluny d’aquest bar, hi ha una discoteca. A aquesta hora, el passeig marítim és ple de jovent que se n’hi va. Estrangeres com les de la barra, però encara verdes, desfilen encantadorament cap a la discoteca – en termes estètics, l’anada a la discoteca no té res a veure amb la tornada de la discoteca. Per contrast amb el parell d’angleses perilloses i desenganyades del bar, les noies discotequeres em fan pensar en les sirenes, que li cantaven a Ulisses:
Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.
Ja sabem com va salvar la pell Ulisses. Circe el va avisar:
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa, joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va emblanquint-se.
Molt a prop d’aquesta mateixa platja del meu poble, el disset de juliol passat, uns turistes que es banyaven van veure uns pèls surant: era un cuir cabellut. Ja en vaig parlar llavors, aquí mateix. Exactament al cap d’un mes, el conductor d’una moto aqüàtica va denunciar que havia vist una cama flotant pels voltants del port de Blanes. L’endemà, un home passejava el seu gos per l’estany de Banyoles. El gos va entrar a remullar-se a l’estany i va remoure el fons de l’aigua. Mig amagades entre els joncs, hi havia les restes d’un crani humà. El dia següent, a Blanes, torna a aparèixer la cama flotant. Els responsables de la neteja de l’aigua van pescar-la amb un salabret. Segons El Punt, la cama “estava totalment descarnada a la zona de la tíbia i el peroné, però, en canvi, el peu, ficat dins del mitjó i la sabata, s’havia conservat perfectament.”
Entorn blanqueja una rima - és a dir, una pila - d’ossos de gent que es corromp. Cadàvers insepults, plagues de meduses, subsaharians ofegats o subsaharians vius: l’aigua ens acaba plantant davant dels nassos els problemes que ella mateixa ajudava a amagar.
( 6 d’agost del 2006, El Punt )
Agost 19th, 2008 at 4:29 pm
[...] Sirenes d’agost [...]