Toni Sala

El pes enorme que Wynton Marsalis ha tingut al jazz de l’últim quart de segle ve de la crida a l’ordre que la seva aparició va significar en uns moments de fusió i experimentacions, una tornada al “real jazz” tal com havia d’entendre’l el fill d’una família de músics de Nova Orleans nascut amb la trompeta a sota el braç. Des de fa quinze anys, la direcció del Departament de Jazz del Lincoln Center, la institució més influent i prestigiosa del món del jazz, li ha donat un paper públic preminent, i per això també polèmic, d’embaixador mundial de la tradició jazzística més culta, refinada, respectuosa i oficial.

Cal una tenacitat poderosa per arrossegar tota aquesta tradició. Al concert de Sant Feliu, la Lincoln Center Jazz Orchestra va fer-hi front com un sol home, vestits amb tratjo i corbata, elegants, impassibles i al seu lloc. El mateix Marsalis va mantenir-se durant l’actuació amb l’orquestra com un més dels músics, i costaria dir si allà el protagonisme i els aplaudiments més forts va emportar-se’ls ell, perquè cada instrumentista va demostrar que era un grandíssim músic, un músic virtuós, clar, matisat i perfecte – si la perfecció pot entendre’s exactament com un elogi, en el jazz. Van tocar com una màquina pesada que funciona sola i no necessita sortides de to, com una conversa educada i tranquil·la entre eminències de primera fila. De vegades podia semblar que era una orquestra de fusta i no de metall, una orquestra de música clàssica. Era jazz amb corbata.

Hi va haver alguns intents per part del públic, animats des de l’escenari, d’acompanyar el ritme picant de mans, fracassats. Acabada l’actuació de l’orquestra, Marsalis va tocar acompanyat de baix, piano i bateria, i aquí es va veure fins a quin punt és mestre i ventríloc de la trompeta, capaç de tornar-la un animal, donant-li l’expressivitat màxima, fent-li tocar fons. Aquí sí que el públic va picar de mans i va fer petar els dits, mentre Marsalis aconseguia uns matisos i calidesa que la trompeta semblava un violí. Llavors, el públic va aplaudir dret.

(  23 de juliol del 2007, FESTIVAL DE LA PORTA FERRADA, El Punt )

This entry was posted Dimecres, Agost 6th, 2008 at 12:37 am and is filed under Notes sobre música. You can leave a response, or trackback from your own site.