Motor a fons
L’amistat, l’amor, la batalla diària, perduda… Ara aquest amic meu que s’ha comprat una motoreta de butxaca. Me l’ensenya per sorpresa l’altre dia a casa seva. Elegant, pentinat, amb l’americana, la panxa, la papada entre els genolls, amunt i avall pels carrers de la urbanització on viu. La motoreta és molt sorollosa, els gossos criden, els nens petits ploren, els municipals no se’ls veu per enlloc.
La mida de la motoreta no té res a veure amb la capacitat mental del meu amic. “El motor és potent”, m’explica, “perquè l’he modificat.” El meu amic treballa a La Caixa. Té tres fills. No sé si van ser volguts. El petit té deu anys: veient-lo sense casc, com aixeca la rodeta de davant i com crida quan la moto de butxaca se l’emporta carrer avall, preveig que gràcies a la motoreta del seu pare arribarà molt lluny. Superats mitja dotzena de traumatismes craneals, guanyar el mundial de motociclisme serà regalat.
El meu país és tan petit! De Catalunya Comtat Gran a Catalunya en Miniatura. Això també ens acosta als japonesos, encara que, proporcionalment, nosaltres empetitim més, perquè som més corpulents. Com més petita és la càmara digital o l’ordinador, més car. Però ho paguem a gust, som forts si l’altre és dèbil i anem sobrats d’instint protector, tan agradable de satisfer que tots els nens volen tenir un gosset, una nina o un tamagoshi. Per això el meu amic ara s’ha comprat una moto de butxaca. És pura autodefensa. “No gasta gens”, es justifica. “Tampoc vas enlloc”, li dic. “Tot just m’ha costat 200 euros”, em diu. “Doncs, aquests reis, calcem-nos”, dic jo.
“Si no fos pels conductors irresponsables, podria anar tranquil·lament cada dia a treballar amb la motoreta,” diu, i m’ho lliga amb la moda del tuning: “No paro de vendre hipoteques. La gent s’espavila. Tu tens un pis petit, ben lluny d’on treballes. Doncs, per comptes del piset, t’arregles el cotxe. Total, hi passaràs més hores i, amb les retencions a les carreteres, tothom te’l veurà.”
Doncs sí. Per això som amics. Perquè podia haver estat molt pitjor que la moto de butxaca. El meu amic podia haver optat pel tuning, epidèmia precedent a la grip aviària, o comprar-se un cotxet d’aquests que no necessiten carnet de conduir, de tan bon trobar-se a davant quan hi ha una pujada – perquè encara els ciclistes pedalen, i suen, treuen la llengua i se la juguen: aquests, ni això.
“No entenc que em prohibeixin anar amb motoreta”, em diu. “Coses del govern”, contesto. “És com això dels radars. Ho fan perquè estiguem entretinguts. Posen radars, però avisen. Em pots dir quin sentit té? Si els posessin sense dir on són, amb una dotzena n’hi hauria prou. Sis mesos de multes i tothom a creure. Però no. En posen de falsos i tot. Ben grossos perquè els vegis, i encara t’avisen que hi ha la possibilitat que hi hagi un radar fals. A la web de la Dirección General de Tráfico hi ha mapes d’on són els radars espanyols. Allà on no t’ho diguin, però, allà sí: allà, a còrrer. Matem-nos, però a determinats llocs. No entenc perquè no ho fan amb els controls d’alcoholèmia. I després hi ha el problema que no saps on s’acaba el radar. I, què fas? Doncs fas com els altres, vas a la velocitat que van els altres. I llavors és quan et claven la multa. Perquè els altres tampoc en tenen ni punyetera idea, de la velocitat que han d’anar.”
( 7 de novembre del 2005, El Punt )
