Toni Sala

No sé quanta gent viu, ni durant quant de temps, amb això que en diem fe en el sentit més general de la paraula. Com que últimament el tema em persegueix, he anat a parlar-ne amb Joan Ferrer, antic secretari personal de Joan Coromines, professor d’estudis hebreus i de filologia catalana a la Universitat de Girona i de sagrada escriptura a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, i traductor de la Bíblia. Li he dit: “Harold Bloom va comparar la persistència de la cultura catalana amb la de la jueva. Jo em pregunto si això té a veure amb la fe. Jo diria que pels artistes la fe és especialment important, i encara més pels catalans, que viuen, també literalment, en un país que no surt als mapes. M’impressiona que els tres autors que per mi han marcat més radicalment la nostra literatura siguin Llull, Verdaguer i Carner, que escriuen des de la fe.”

“Són els tres peus de la llengua catalana!”, em contesta Ferrer. “Tota la vida he estudiat literatura i les Escriptures, i aquest lligam de llengua i fe és molt clar. A les escriptures jueves, al Deuteronomi, ja hi diu que l’home no viu només de pa; viu de la paraula que surt de la boca del Senyor. L’Evangeli segons Mateu posa aquesta frase com a resposta de Jesús al temptador: l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Això, llegit des de la perspectiva que em dius, és colossal. És el que Carner fa dir al Nabí: Déu és el meu únic espai. Quan Sant Joan, a l’Evangeli, després d’una llarga vida de reflexionar-hi a partir del coneixement de Jesús, repensa el cosmos, diu: en principi, existia la paraula. Com es pot formular el misteri d’aquesta fe que existeix a la vida d’infinites persones? Doncs amb la paraula. Els cosmòlegs parlen d’un Big Bang, és a dir, d’un so: però el so humà és la paraula. L’experiència humana és a través de la paraula, i el misteri de Déu dóna origen al cosmos. És aquell: i Déu digué.” “La comunicació,” dic jo. “Sí, la paraula en tant que portadora de sentit. Per què serveix, la fe? Per donar sentit.” “I aquest lligam de paraula i fe és dóna en altres cultures?” “A l’antic Egipte… Però no arriben tan lluny. I no crec que a Orient hi hagi res de semblant. L’experiència del budisme, per exemple, és més basada en el silenci.”

“Llull, Verdaguer i Carner viuen aquesta fe amb menys conflictes que altres grans escriptors, com March o Maragall… O potser hauríem de dir que la viuen més profundament; perquè la fe és gratuïta, però no pas exempta de dolor.” “En el pensament teològic cristià sempre parlem de la fe com d’una gràcia. Però hi ha sempre l’experiència d’allò que Sant Joan de la Creu en diu la noche oscura, que és la de l’home de fe, aquella de Llull a la Vida coetània, quan li sembla que ell es condemnarà, però que prefereix condemnar-se perquè la seva art servirà per salvar tanta gent…” “O Verdaguer amb els dimonis…” “Sí, i suposo que també és l’experiència de Carner amb Jonàs, al Nabí, que ha arribat al fons de tot i ja només li queda Déu. Sempre hi ha aquesta lluita, que és una lluita amb Déu mateix. Abraham, el pare de la fe pels jueus, cristians i musulmans, escolta una veu que li diu: posa’t en camí. I li fa cas, però fins i tot a ell li arriba la nit, i li diu a Déu: m’havies promès que em donaries fills, i a la meva edat ja no en puc tenir! Aleshores és aquella promesa en la nit, quan Déu li diu: compta les estrelles, si les pots comptar…”

( 8 de desembre del 2006, El Punt )

This entry was posted Divendres, Octubre 3rd, 2008 at 12:16 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.