Mèxic
Aquests últims dies he seguint què passava a Tijuana. La matinada de dilluns, algú va descarregar-hi, al costat d’una escola de primària, una dotzena de cadàvers mig despullats, lligats de mans, tots amb una bossa de plàstic al cap i un tret de gràcia. A la vora hi van trobar una bossa amb llengües tallades. El mateix dia es van descobrir quatre morts més, aquests amb una cartrolina que deia: “Esto les va a pasar a todos los que anden con el Ingeniero”. Dimarts van trobar uns bidons metàl·lics amb almenys tres persones dissoltes en àcid. Dimecres van trobar més morts a sota un pont, amb els ulls tapats amb cinta adhesiva i una corda al coll. Devien morir penjats al pont, després de les tortures. Dijous van trobar vuit cadàvers amb el tret de gràcia al cap i una nota que deia: “Aquí está tu gente, Albañil, ¡Recógela!”. També al costat d’una escola. Que n’aprenguin.
El president de Mèxic mira de combatre el narcotràfic. Ho fa amb l’exèrcit perquè la corrupció policial és massa gran. S’hi afegeix que els controls fronterers s’han accentuat i que el consum de coca va de baixa als Estats Units. Resultat, uns tres mil quatre-cents assassinats, de moment, aquest any. Hi ha hagut ajusticiaments, segrestos, una camioneta plena d’homes sense cap i, fa vint dies, dues granades llençades davant del Palau del Govern de Morelia, en una plaça plena de gom a gom, mentre es celebrava l’aniversari de la independència, just quan el governador cridava: “Viva México!” Vuit morts i més de cent ferits, i es parla de primer narcoatemptat.
La frontera mexicana, Mèxic, la revolució i la violència, de Zapata al subcomandante Marcos, és un dels espais mítics del planeta. Els corridos, aquestes narracions mexicanes cantades, s’han adaptat a les noves aventures amb el subgènere del narcocorrido ( camionetes i totterrenys Suburbans per comptes de cavalls, però els mateixos tirotejos, el mateix destí tràgic de les cançons de Cuco Sánchez. ) Continua la violència que Rulfo va conèixer a través dels cristeros i que va descriure a El llano en llamas. La frontera mexicana de Sed de mal, dels westerns i Peckinpah, com a territori moral – o sigui: frontera -, els últims anys ha rendit fabulosament en les novel·les de MccCarthy o Bolaño, cadascú des del seu costat i la seva llengua. Bolaño, a 2666, va actualitzar el concepte de mal absolut a través del feminicidi de Ciudad Juárez. Aquest mal que a la segona meitat del vint representàvem amb el nazisme o l’estalinisme, avui es troba en les variants més extremes de la coalició entre negoci tèrbol i estat, que Bolaño veia als assassinats masclistes de la frontera, però que també podem veure diàriament per aquí.
Del lligam català amb Mèxic a través de l’exili ni cal parlar-ne. Autors com Tísner o Calders han tingut una torna recent amb escriptors com Lolita Bosch o el mateix Bolaño instal·lat a Blanes. Fa poc s’han fet jornades sobre Mèxic a Barcelona i Girona. La nostra frontera és menys cinematogràfica i menys literària – o menys explotada en aquest sentit -, però no per falta de tràfic de drogues, immigració il·legal o drama. Dilluns va arribar a Tenerife un cayuco amb 229 subsaharians, que els mitjans van descriure amb la paraula “rècord.” Dimarts van aparèixer cent magrebins en una altra embarcació a Gran Canaria i ahir llegia que cada cop arriben més criatures sense els familiars, unes set-centes per any.
( 4 d’octubre del 2008, El Punt )
