La torre Agbar
Baixo del metro a Glòries i, sortint del tortell, ja em veig el supositori, míssil, fal·lus, gèiser, pintallavis, vibrador, larva blaugrana, ou de Pasqua mig enterrat o cogombre sideral. Travesso un pas zebra, baixo escales per un rost de terra ple d’herbots i vaig a parar al carrer d’Àlaba. Increïble que la torre pugui aixecar-se just darrere d’aquest carrer en descomposició. El contrast: un carrer enfonsat, terminal, de magatzems vells de begudes, alguna casa ruïnosa, cables elèctrics penjant d’un pal de fusta a l’altre, una xurreria a la vorera, herbots al peu dels fanals, murs escrostonats amb l’espagueti interminable de grafits més o menys descolorits. Un dels últims, al peu de l’escala que puja a la Diagonal, subtitulant la torre, diu, a la primera línia: «No se tío pon algo del pene.» I, a sota, talment, la resposta: «Un dia entrará en el coño de Glorias.»
La Diagonal: el tram, joves amb bicicleta, corrua de camions formigonera, moltes grues al fons, jubilats asseguts als bancs. Al peu de la torre, les motos aparcades dels oficinistes i el moscam turístic atret pel monument, tots amb calça curta i motxilla, retratant la torre. La gran gimcana europea del vol de baix cost; o van a tirar la foto, o no consta que hi hagin estat.
A cada costat de la porta giratòria, una paperera platejada, no gaire a to amb els colors i el final arrodonit de la torre. A l’edifici no hi ha terrasses i els fumadors van baixant. Cap problema perquè et facin de guia. «Nosaltres, fa un any que som aquí», m’explica una oficinista, entre calada i calada. «Jo estic a la planta 22. N’hi ha 31, però són 35, perquè n’hi ha 4 de serveis entremig, que no compten: és on hi ha les maquinàries, l’aire condicionat. Aquestes no compten. És una paranoia, una paranoia perquè és un altre món. Acostumats com estàvem nosaltres, allà al passeig Sant Joan, en unes oficines de tota la vida, això és tipus americà total. Són sales enormes. De despatxos, només n’hi ha per als caps i són com peixeres; el bar, que està a la planta 15, és com una discoteca, tot de coloraines; després hi ha l’auditori, que és molt maco; i la setmana passada, als empleats, ens van deixar veure la cúpula, on no podem anar. La cúpula sí que és impressionant! És com un coet. Després, totes les parets, depèn de la planta on estàs, les unes són grises, les altres són verdes, vermelles… Hi ha una planta de direcció que és d’un groc canari. Ja et dic: que et toca la vermella i al·lucines. Jo encara he estat de sort, que tinc gris fosc, que dius: ‘Val.’»
La segueixo a dintre. Trobo fosc el vestíbul. Potser pel sol de fora, sembla la torre de refrigeració d’una central nuclear. Paradeta de postals, records, pantalla plana amb vídeo d’autopromoció de la torre, algun turista fantasmagòric.
S’ha fet una enquesta sobre els edificis que agraden més als barcelonins. Primer surt la Sagrada Família; després, La Pedrera; després, la Torre Agbar. Però quan es pregunta pels edificis que agraden menys, la Torre guanya de bon tros. Només m’haig d’asseure en un banc, amb els jubilats, i parar l’orella: «Esto tiene un coste de limpieza que no te digo.» Però en els monuments i en tot, el temps, perdurar, hi juga a favor. La torre tot just l’han desembolicat, encara flota una mica, es veu molt. L’arquitecte es preocupa per si els edificis que totes aquestes grues del fons anuncien li trauran visibilitat, però la mida de l’erecció no és la virtut principal de la torre; jo diria que, quan li baixin els fums, hi guanyarà.
( 5 de juliol del 2006, El Punt )
