Lolita Bosch, Catalunya i Mèxic
«Jo crec que trobeu la meva literatura diferent perquè sabeu d’on vinc», diu Lolita Bosch, que acaba de publicar la novel·la Qui vam ser. «A mi m’agradaria saber què passaria si jo no hagués dit que he viscut divuit anys a fora del país.» «Però surt una foto de la Ciutat de Mèxic a la portada, i el llibre és ple de textos mexicans, i llavors hi ha el tema de la mort…» «La mort, sí: jo me’n vaig anar a Mèxic pel Pedro Páramo. Acabada la carrera de filosofia, vaig buscar una escola de literatura aquí, però no n’hi havia. Aleshores vaig trobar-ne una a l’Argentina i una a Mèxic. I m’hi vaig quedar deu anys. Durant aquest temps, vaig estar fent les novel·les que ara publico. Entre altres coses, vaig començar fent classes de català al nét del conseller de Treball de la República. Els exiliats catalans… A Mèxic em vaig empipar molt amb Catalunya. Aquesta gent no ha rebut res d’aquí, res, res, res. Aquests són els oblidats. No els brigadistes internacionals. És un escàndol, és horrorós. D’aquí van sortir 200.000 persones. A Mèxic n’hi ha molts. Em sembla al·lucinant que el nét de Joan Lluhí, director de L’Opinió i conseller de la Generalitat, no hagi vingut mai a Catalunya perquè no s’ho pot pagar. La besnéta de Companys va demanar una beca i la Generalitat li va dir que no. No havia vingut mai aquí. Els va haver d’escriure, i al final la hi van donar. Però és al·lucinant que la hi donin a la besnéta del Companys i no al nét d’un fuster republicà que va haver de sortir corrents… El que s’ha fet amb els catalans de Mèxic és horrorós.» «Són d’una persistència admirable.» «Adoren Catalunya. No s’enfaden amb Catalunya. N’hi ha que tenen parades al mercat, de botifarres i productes catalans, i tenen la bandera catalana i la republicana, i un bust de Lázaro Cárdenas, i si ets català, t’atenen al mig del mercat en català. Dues generacions després, encara parlen català! Als brigadistes, el govern del PSOE els va donar una pensió, els va tornar aquí. Als exiliats catalans, no els han donat res. Vaig parlar molt amb aquesta gent. He escrit una història de l’exili a Mèxic i és espantós. Em passo la vida indignada. No entenc que aquí no hi hagi una sola plaça amb el nom de Lázaro Cárdenas, una avinguda Mèxic… Que no hi hagi agraïment és una cosa que no m’entra al cap.» «Potser representen una Catalunya que fa nosa.» «Eren el millor d’aquest país. He anat a enterraments: és per gravar-ho i enviar-ho aquí, que ho vegin i els caigui la cara de vergonya. Els enterren amb la bandera catalana. S’aixequen tots drets, canten L’emigrant… I ni un ram de flors. No ho puc entendre. Viuen al tercer món. Els han deixat allà. Quan va fer els setanta anys de la guerra civil, van venir els exiliats. No els van ni pagar l’avió. Saps què és, vivint al tercer món, un bitllet d’avió? És al·lucinant com ens omplim la boca parlant de la gent que surt de Sarajevo, Txetxènia… I nosaltres hem fet el mateix. És un drama, el que s’ha fet amb els catalans.»
Lolita Bosch és besnéta de l’alcalde Bosch i Alsina. Li interessen les ciutats com a espai de reflexió literària. Qui vam ser és una novel·la sobre la Ciutat de Mèxic. «Ara estic intentant fer-ne una sobre Barcelona. La meva infantesa va ser aquí. Vull parlar de la ciutat des de dintre. M’interessa molt l’espai on visc. Ara me’n vaig al port a fer fotos.»
( 17 d’octubre del 2006, El Punt )
Octubre 10th, 2008 at 7:34 pm
El dilluns 21, a les 12 h, a la Facultat de Filosofia de la UB, el professor Mario Teodoro Ramírez, de la Universitat de Morelia, farà una conferència titulada: “Els filòsofs catalans exiliats a Mèxic”.