Casament
Per més civil que sigui, una cerimònia no pot evitar ser cerimoniosa. La cerimònia és encarcarada. No passa res. Quan s’acabi et trobaràs amb tot de gent amb l’imperatiu de divertir-se. Aquest imperatiu dels casaments, estaria bé aplicar-lo a tota la vida exterior. Que arriba a ser higiènica, la superficialitat!
Més i tot que els funerals, els casaments són un bon punt d’observació. Al pica-pica, vaig fent un càsting. Sospeso els convidats de cos sencer, movent-se d’una plata a l’altra. Descarto. Destrio. Detecto els objectius prioritaris. Tal bellesa, tal somriure, tal excèntric. Fantàstic. En un casament pots triar i remenar. Pots mirar tant com vulguis. Com si vols fer fotos. Tothom espera que miris, contemplis, i que, si pot ser, t’embadaleixis. Tothom s’ha posat el millor que tenia. Tothom s’han embolicat amb seda, celofana i un llaç platejat. S’ofereixen als ulls com regals. Amara’ls de vi i els convidats s’extremaran, sortiran enfora, treuran la banya – la millor de les dues - i ensenyaran més com són. Un casament és una sessió de programa doble en pantalla gegant.
El temps que passa entre dos casaments et deixa fer comparacions. Els nens han crescut. Hi ha parelles noves i hi ha desaparicions. Els casoris, en si mateixos, també evolucionen. Amb el casament civil, ha desaparegut de taula el mossèn. L’eliminació d’aquell puntet negre decoratiu i circumspecte avui es compensa amb algun subsaharià vestit amb el tratjo de festa característic. Cada cop la gent s’ha anat casant més tard. La mitjana d’edat dels convidats, doncs, també ha crescut. El fet que molt sovint els nuvis superin els trenta anys afegeix pebre als àpats. Corren rumors i somriures d’una taula a l’altra. Els nuvis ja tenen un passat – el president Sarkozy, per exemple, quan tot just era alcalde, va casar ell mateix la que disset anys més tard seria la seva segona esposa, l’anterior a la Carla Bruni. El matrimoni s’ha destranscendentalitzat. No és per tota la vida. El casori, tampoc. En canvi, alguns plats del convit, sí que ho són. La vedella amb bolets i el rap no fallen mai. Per més que s’intenti evolucionar. A l’últim casament que he anat, la carta deia: rap per elles, vedella amb bolets per ells. I així ens va ser servit, i ningú va gosar demanar un canvi al cambrer. Altres novetats són la regressió de la tallada de corbata i la moda nova, presumiblement efímera, dels actors que es fan passar per cambrer i prenen el pèl a la gent per uns minuts. Es consolida el cataclisme dels pica-piques causat per la cuina del Bulli. No saps què menges i, a més, té mal gust. Resisteixen la pluja d’arròs i donar el ram de la núvia. Es mantenen Nat King Coole, el bamboleo i els hits del moment, ara mateix la Winehouse i la Duffy.
I es manté el tren de la conga. Drogat per la contemplació de tanta alegria, drogat per la teca, pel vi i per l’havà, m’apunto a fer de vagó d’un dels trens que passen entre les taules. El tren frega les tovalles blanques, fa uns revolts que sembla que hagi de descarrilar, puja muntanyes, travessa precipicis i barrancades per ponts abismals. Des d’allà, estirat per la senyora de davant i empès pel senyor de darrere, veig, lluny, a taula, la meva dona i la meva filla, que riuen. M’agafa el vertigen de la recapitulació i l’estat de comptes, un altre dels beneficis del casament que perduren.
( 10 d’octubre del 2008, El Punt )
