Les cantants
Seria un cas estrany que alguna cosa ens fos més expressiva que la veu humana. En som experts, ens passem el dia interpretant-ne les modulacions i l’expressió, mirant d’entendre la veu més enllà dels diccionaris. I la veu femenina es fa entranyable des del primer moment: la vam sentir ja des dels últims mesos a l’ou. Per qualsevol mascle hetero com jo, la veu femenina és un reclam eròtic sense remei. On hi hagi una bona veu, oblida’t de vestits, perfums, maquillatges i talles. Ni que fos a les palpentes, aniríem a trobar una cantant lírica. Per no parlar de com agraden els idiomes de sonoritats que ens són inhabituals.
L’últim disc d’Estrella Morente, la filla d’Enrique Morente, es diu Mujeres i és un disc de versions de temes flamencs o d’estàndards com el Volver o el Ne me quitte pas. Cada cançó va dedicada a una dona, sobretot cantants: Chavela, Rocío Jurado, Nina Simone… Estrella Morente és molt jove, tot just vint-i-cinc anys. Però la meva generació ha donat unes cantants de primer ordre, i és tota una alegria pensar que durant la meva vida podré anar seguint l’evolució d’aquestes companyes de classe fascinants, per dir-ho així. Repassem-ne quatre, per exemple, i me’n deixo.
Bjork, 1965. Islandesa, primer disc a dotze anys, amb els diners va comprar-se un piano, va estudiar la carrera de pianista clàssic, va fer part del grup Sugarcubes - Terrossos de sucre. Nova, intimista, exquisita, sofisticada, alta tecnologia, sonoritats i melodies diferents.
Marisa Monte, 1967. Carioca, popular i renovadora, responsable, entre altres sis discos, d’una perla gegant que es diu Verde, Anil, Amarelo, Cor-de-Rosa e Carvão. Profunda, llisa, senzilla, melòdica i carnal, tendra, fresca, càlida, delicada, potent, membre del grup Tribalistas, samba, blues, bossanova.
Lila Downs, 1968. Oaxaquenya de mare índia mixteca, idioma en què canta sovint, de pare nordamericà, antropòloga, actualitzadora del repertori clàssic mexicà, ranxeres, corridos, folklore, dramatisme, alegria, increibles inflexions i engolaments de veu, també amb un disc dedicat a les dones: Una sangre. L’últim, La cantina, entre copa y copa…, pot semblar això, música de cantina en el sentit pejoratiu, però és un dels millors discos de l’any.
P.J. Harvey, 1969. Anglesa, rockera, demoníaca, furiosa, elèctrica, amb dos discos de culte descomunals, Rid of me i To bring you my love, original, passional i sexual. Ha cantat acompanyada per Comelade. Als últims discos segurament ha caigut una mica. Ja es refarà.
Parlant del disc Post – correu -, Bjork va dir: “en el fons, sempre composo les cançons com si fossin cartes a Islàndia.” És molt provable que si aquestes quatre cantants que he posat d’exemple són tan bones sigui perquè refan enèrgicament la seva pròpia tradició, cadascuna la seva i cadascuna a la seva manera. Van nèixer amb la feina mig feta i el seu gran mèrit és haver-ho vist i aprofitat – això també val per l’Estrella Morente, naturalment.
Totes quatre cantants tenen discos que ja són uns clàssics, totes quatre respiren una creativitat i un talent tan generosos que em fa l’efecte que han eclipsat els cantants de la seva generació. Perquè, quan busco entre els cantants de la meva edat, qui m’hi trobo? Potser el primer Albert Pla, potser Pau Debon – el cantant d’Antònia Font -, potser Beck… Res de comparable, i, si sóc injust, serà per ignorància.
( El Punt )
