El feminisme
Els homes i les dones devem semblar-nos força. Tots anem topant una vegada i altra amb el masclisme i el feminisme, indistintament. Jo vaig topar de ple amb el feminisme la nit que una entrevistadora especialitzada en llibres va preguntar-me si tenia res contra les dones, vist que el protagonista de la meva novel·la en maltractava una. D’acord, no era un cas de feminisme sinó d’eixutesa encefàlica o de paranoia, però hi tenia a veure. No m’hauria importat gens, si l’entrevista no hagués estat en directe i televisada. Amb poc temps de diferència, un cervell equiparable em va acusar d’homofòbia en un article al diari. Potser buscava compensar, perquè no lliguen gaire, en un home, masclisme i homofòbia. O sí? Mascle masclíssim que odia les dones i els efeminats? Freud? Com m’agraden, els intel·lectuals.
Passa amb el nacionalisme, l’antiracisme, l’ecologisme i el progressisme que sigui, que, sense saber com, acabes sempre coincidint a l’ascensor amb els exemplars més convençuts, obnubilats i originals. No sé què passa que la gent perillosa sempre és molt partidària de la simplificació. Més enllà dels capquadrats, però, hi ha una segona línia, i una tercera, i una quarta, i fins i tot una cinquena – la famosa quintacolumna -, sisena i setena línia, més enllà de la qual ja et trobes, en el cas, per exemple, del feminisme, amb dones que reconeixen el problema, i encara el converteixen en avantatge.
Deixant de banda aquests refinaments potser moralment reprovables, és on hi ha les relacions de poder que els problemes es presenten. I, com sempre, com més avall, més explícits. Si cap dels dos no ha de fer els plats perquè tenen minyona, el problema dels plats no existeix. El dia que vegi prostituts al marge de les carreteres, començaré a pensar que el feminisme no té cap sentit.
No sé qui va dir una vegada que una dona és com un soldat ras perdut en territori enemic, que no sap el camí de tornada i que es passa la vida buscant-lo. Tampoc sé per què va limitar aquesta frase a les dones, però ja se l’entén. Els criteris mascle predominen. D’acord. El que passa és que tot això forma part d’una barreja molt íntima. S’hi emboliquen qüestions biològiques i qüestions culturals, que és el pitjor embolic que et pots trobar.
Elles t’insisteixen que és un coneixement acumulatiu, fet de detalls que mai s’acaben. Encara que no fos així, però, jo mai podré saber què passa a dintre una dona, ni ella podrà saber mai què hi passa a dintre meu. Això mateix tenim entre les persones, indistintament del sexe – i entre barris, pobles, països i planetes. Això mateix tenim a l’interior de nosaltres mateixos, que acabem per acceptar que el nostre jo d’avui i el nostre jo d’ahir tampoc s’entenen del tot entre ells. Que la gràcia sigui en el misteri hauria de fer-nos feliços: vol dir que hi dedicarem molt més temps – i no se m’acud res de més semblant a l’amor que el temps.
Com sempre passa amb els abismes, a cada costat del precipici hi ha veus que es demanen les unes a les altres comprensió. Per si fos poc, també hi ha un problema de codis. Dit d’una altra manera, fins i tot les dones més intel·ligents – o especialment aquestes - et diuen, després d’intentar-t’ho explicar, que no pateixis, que, sent un home, ja es fan el càrrec que no hi has entès res.
( 2 de maig del 2007, El Punt )
