Oficina de Treball

El meu amic de la benzinera m’explica que últimament passen moltes persones a demanar feina. L’altre dia va ser un encofrador. Un encofrador que devia cobrar un bon sou, em diu, buscant feina en una benzinera. És la crisi. Els guixaires busquen feina de manobre. Els manobres busquen feina de pintors. Els pintors, de cambrer. Els cambrers busquen feina a la fàbrica. Els treballadors de la fàbrica busquen feina de guixaire.

M’acosto a una Oficina de Treball. Aquí gestionen el subsidi d’atur i faciliten ofertes laborals. És mig matí. Unes cinquanta persones fan temps assegudes als bancs de la plaça o recolzades en parets i troncs. Un grupet de magribins seu sota un arbre. Quan a un quart de nou han obert l’oficina, ja hi havia una cua llarguíssima. Llavors s’han repartit cent cinquanta números, que aniran despatxant-se durant tot el matí. La majoria de gent du uns impresos, en carpetes o sense. Amb aquest bon temps, és una sort que hagin d’esperar-se a fora: fuma la gran majoria. Tothom està atent a la porta. De tant en tant, una ordenança uniformada surt a la plaça i diu, per exemple: «Del sesenta al setenta!» Llavors cinc persones s’aixequen i van cap allà.

Fa l’efecte del mercat de jornalers de tota la vida, i no només perquè l’oficina estigui en una plaça. Hi ha més varietat, és clar, homes i dones d’edats i races diferents, i també és nou que molts vinguin acompanyats per un amic o per la mare o la parella – senyal que els acompanyants tampoc tenen gaire res a fer. Però, per la resta, encara que estiguin desocupats, podria encertar més o menys la feina de cadascú: l’home amb el bolígraf i la llibreteta a la butxaca del pit, l’altre amb les mànigues de la camisa arromangades, els nois de braços musculosos, i no pas del gimnàs, un home amb uns guants de cuiro penjant del cinturó, potser un xòfer, un senyor que fuma un puro no dels de casament sinó d’aquests que encara es fumen en algunes feines, potser un pintor o un conductor d’excavadora.

Una dona s’espera mirant la secció Formación y empleo d’un revista gratuïta. Una senyora d’uns seixanta anys, amb els llavis pintats i arracades i rellotget d’or, del ram de l’hostaleria, em diu: «Jo només vinc a informar-me.» Parla amb unes altres treballadores d’hotel. Una comenta: «Hasta los cincuenta, la salud y el trabajo son lo primero. Después ya sólo la salud.» Després, critiquen les companyes, «la rusa», «la morita». De «moritas» i de «morenos» en veig més aviat pocs, o menys dels que m’havia esperat trobar, per falta de papers, segurament.

Em pregunto què deuen pensar els immigrats d’una cultura que valora tant el treball com la catalana, el treball pel treball, per tant com l’ha necessitat. És difícil veure el treball com una maledicció bíblica, si el necessites. Ara la construcció s’ha aturat. La temporada turística s’ha acabat. Els diaris parlen dels expedients de regulació, la Seat, la Nissan, la Pirelli, la planta de la Frigo, les figuretes Lladró… Ara s’acabaran algunes cançons de moda els últims anys, com allò de l’excés de treball, de l’addicció al treball, de l’estrès del treball, de la incompatibilitat de la vida familiar amb el treball. Seran tema incorrecte. Addictiu, el treball? Com l’alimentació o com el sexe. Però ens distingeix de les altres bèsties, perquè l’animal humà necessita la feina més enllà de la necessitat de guanyar-se la vida, perquè és optimista per nassos i sempre ha de fer.

( 18 d’octubre del 2008, El Punt )

One Response to “Oficina de Treball”

  1. dadji fofana Says:

    hola soy un chico estoy buscando de trabajo

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant