Lliçons ruyrianes
Som al centenari de l’aparició de l’obra mestra de Joaquim Ruyra, Marines i boscatges, rebatejada i ampliada més endavant amb el títol de Pinya de rosa. Per commemorar-ho, se celebra tot un Any Ruyra. Però el llibre no és a les llibreries. Està descatalogat. Primera lliçó.
Segona lliçó. En la inevitable concupiscència de qualsevol literatura, pares i fills, reconeguts o no, acaben sempre per sortir. Donat el cas de no poder llegir-lo directament, tant podem llegir Ruyra a través de Verdaguer com a través de Rodoreda. Podem anar cap endavant o anar cap enrera, la baula hi és. Podem llegir Ruyra a través de l’Espriu narrador, i jo diria que actualment es llegeix Ruyra sobretot a través de Josep Pla. Per un enviament d’Alexandre Plana, el seu mentor, Pla va rebre a París l’edició de Pinya de rosa l’any 1921, en uns moments decisius per la forja de l’equipatge que l’acompanyarà ja al llarg de tota la seva obra: l’explotació literària del yo autobiogràfic reflectit en el paisatge, l’obsessió pel mar, el refinamient lingüístic, el centelleig de l’expressió novedosa i exacta (“la tartana costelluda”, “l’atmosfera pura i elàstica”: sembla Pla, però és Ruyra). Al marge del retrat caricaturesc que li dedica, recuperat d’un escrit de joventut i que, juntament amb el que va fer-li el pintor Junceda, tanta fortuna ha tingut, l’homenot que Pla va escriure sobre Ruyra és un text d’alta reflexió literària, on el deixeble es dirigeix al mestre. La tradició literaria és inevitable. Podem denostar els nostres pares: no deixaran pas de ser-ho. La tradició pròpia és de les poques certeses que té l’escriptor català en aquesta partida de cartes marcades que li ha tocat jugar.
Tercera. Per necessitats històriques, l’escriptor català dóna a la llengua un paper sempre un punt més enllà del pur us instrumental. També en el cas de Ruyra, la llengua es torna paisatge. Posarem els seus llibres a la secció de geografia de la nostra biblioteca, al costat de l’Atles topogràfic i la cúspide d’aquesta tendència, l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines. No és estranya l’alta proporció d’escriptors pintors que tenim. La mateixa protagonista de El rem de trenta-quatre deixa de banda els pinzells per descriure’ns les seves aventures. Ruyra també ho havia fet. La llengua es materialitza, es sensualitza, i la percepció sensorial de l’escriptor s’afina i pot arribar, como deia Ruyra, a “la còpula entre els nostres sentits i la realitat exterior”. Llavors vénen les contradiccions entre el món de l’intel·lecte, per motius religiosos o, més modernament, per la incompatibilitat entre escriptura i vida, entre pensar i actuar. A la intersecció d’aquests dos extrems hi ha plantada l’essència de la literatura ruyriana, que sotmet a l’escriptor a les tensions necessàries per una bona musculatura. Trobar-li a Ruyra un “tuf sacristanesc” vol dir no haver entès de què va la pel·lícula.
Quarta lliçó. La modèstia és l’orgull. Ruyra feia servir l’habitual, en el seu tems, “Ave Maria Puríssima” al començament de cada llibre, demanant així permís per entrar a les cases dels lectors i convidar-los a fer un volt pels prenya-segats de la Costa Brava en companyia de Dante i de Poe. No va trobar necessari publicar en volum solt El rem de trenta-quatre, la seva gran novel·la. En coneixia el pes i no va donar-se’n de menys d’escriure contes: amb tot l’esplendor del gènere. Va trobar a les pròpies arrels el contacte amb els seus estrictes contemporanis, i d’aquesta manera s’unia als principals escriptors universals. Es portava un any amb Conrad i dos amb Txèkov. A través de la seva terra, hi té grans afinitats. No és que Ruyra s’assembli a ells; per un lector català, són ells que s’assemblen a ell.
Cinquena. L’interior és l’exterior. Quedar-se el món sencer a través de l’egocentrisme. Tenir el valor d’imposar-se a un mateix, i al lector, els extrems de la pròpia persona, fregant si convé el precipici ( La xucladora, Jacobé ), amb tanta energia que els transvassaments entre realitat i ficció es fan com qui no vol.
Sisena. La providencial presència de Carner, valedor, difusor, epiloguista, traductor, editor i instigador de Ruyra. Altra vegada, la consciència de la pròpia tradició.
