Bebo i Chucho Valdés
Va començar l’incommensurable Chucho. Va arrencar la locomotora amb un solo. Personalíssim. Pessigolleja el piano i teixeix la melodia amb els dits fets una aranya. Apunta, esboça i es clava al teclat mantenint sempre una distància de prudència i de respecte amb l’instrument per conservar el cap fred i mantenir la creativitat de les improvitzacions. Gros, amb el cos i l’aplom d’un gegant, de seguida va tenir aplaudiments. Dels altres tres músics, el percussionista Yaroldy Abreu Robles va fer un recital potentíssim en un concert que el ritme ho era tot, amb un solo de bofetades en galta pròpia molt aplaudit. Quan tocaven el Caridad Amaro de Calle 54, un homenatge de Chucho a la seva àvia, el quartet es va tornar íntim. Chucho va descomposar la melodia com si desfés un trencaclosques. Ja el quartet justifiva que les entrades s’haguessin exhaurit.
A continuació, “llegó la hora de presentar a nuestro invitado, o más bien el maestro de todos, a quien le debo lo que he sido yo: mi papá.” Bebo Valdés, vuitanta-vuit anys, les mans a les butxaques i ja marcant el ritme amb les cames, va acostar-se al micro. “Bueno, qué les parece el pianista ése? Es una posición mala, porque yo soy el padre… Pero puede estar entre los diez mejores pianistas del mundo…”, diu. I salta un del públic: “Cinco!”, i Bebo: “O tres si tu quieres, y yo como soy el padre creo que es el mejor del mundo.” Se’n va al piano i comença amb un tema de El cazador, i pot dir el que vulgui del seu fill que, encara que toqui d’una manera més reposada, despullada i serena que Chucho, i amb el ritme a l’interior, la contundència és la mateixa: cap nota s’enfilava per sobre de les altres i tot ho omple tot. Va fer una contradança del XIX que va relacionar amb Catalunya i va acabar amb Tu sonrisa.
Després, pare i fill cara a cara, amb la sintonia de dos gegants que es respecten, van interpretar clàssics com El Manisero en una conversa tranquil·la, un diàleg familiar que semblava convocar els avantpassats. El pare posava els punts i les comes d’un text de tota la vida i el fill li cedia la paraula, com ha de ser. Bebo i Chucho es coneixen per genètica i per tradició, i va ser impressionant veure’ls després, abraçats. Quina satisfacció, un pare que ha dedicat la vida al piano aixecant el puny del fill pianista.
Ja amb tots els músics a l’escenari, van tocar el tema de Bebo Pan con timba amb unes maneres molt diferents de la primera part del concert, amb la cohesió, finesa i sobrietat que hi donava la presència de Bebo. I van coronar el recital amb un Perdido que va ser el punt àlgid de la nit.
( 10 d’agost del 2006, El Punt, Festival de la Porta Ferrada )
