Ródtxenko
«Avui he creat coses monstruoses…», escriu Ródtxenko en una carta. «Seré el rival de Picasso en la possessió del dimoni…» Com si el moviment i l’exploració fossin malvats per naturalesa i el bé fos quietista i la moral fos sempre conservadora. No et moguis i no et passarà res. O bé, com escriu al diari Anarkhia, «destruïu, sigueu creadors.»
La meravellosa radicalitat de l’avantguarda russa. Malevic, Tatlin, Ródtxenko, aquesta gent vivia una revolució triomfant. Per redefinir l’art van separar-lo de la tradició, van desenganxar-lo i van dur-lo cap a un planeta nou. És la impressió que tinc amb l’obra de la dècada posterior a la revolució, fins a la mort de Lenin: sóc en un altre planeta, i és tota una experiència. La pintura s’ha tret de sobre tota la rampoina acadèmica, la pintura s’ha desenganxat de la pintura, s’ha espiritualitzat, ha sortit dels quadres i és a la realitat, tornada escultura, disseny, publicitat, fotografia, es mou, és acció i és present. Ara l’artista és un científic, investiga aquesta pintura, li veu uns esquelets de línies, òvuls i colors purs. L’artista treballa al laboratori, amb microscopis i telescopis, veu galàxies i àtoms. Ródtxenko es comparava ell mateix amb Cristòfor Colom. Feia descobriments: la línia ondulant de Kandinsky és retòrica, la línia del segle XX és recta, industrial. La tardor de l’any setze Ródtxenko havia presentat en una exposició unes composicions de línies fetes amb tinta xina, regle i compàs. El pinzell ja no li servia. Dibuixa línies, formes en la boira, constel·lacions. El Tríptic monocrom ve d’aquí, és l’essència de qualsevol pintura, els tres colors bàsics, el Color vermell pur, el Color groc pur, el Color blau pur, l’esquelet final.
I després Ródtxenko deixa la pintura. «Ja n’hi ha prou de representar, és hora de construir.» Se’n diu constructivisme. Amb l’energia d’un animal deixat anar, la pintura se’n va cap a la indústria, que és on hi ha la vida. Es torna construccions espacials, disseny, arquitectura. Llibres, mobiliari, revistes, teatre i fotomuntatges. Serveis de te i embolcalls de caramels. Publicitat. Ródtxenko munta una agència publicitària amb Maiakovski, el poeta que escrivia caminant, i els anys 1923-24 Moscou està empaperada d’anuncis fets per un gran artista plàstic i un poeta de primera fila. «Cigarretes Txervónets. / Bon sabor. / Fortes com forta és la cotització del Txervónets.» O aquest anunci de sabates de goma: «Rezinotrest: protegeix de la pluja i del fang. / Sense sabates de goma, Europa només podrà plorar i esperar.»
Quan emprèn la fotografia, Ródtxenko s’adona que també està infectada d’història de la pintura. Per això, com diu ell, retratarà preferentment «de dalt a baix i de baix a dalt», per no haver de veure sempre l’objecte pel forat del pany o des del melic. Com en els quadres del voltant de l’any vint, tornem a veure bieles, bigues, èmbols, engranatges i peces. I es dedica al reportatge fotogràfic, buscant com sempre la vida en l’acció.
El problema que em planteja Ródtxenko no té sortida. La comunicació només es pot fer amb l’artifici. No és un acte espontani. Trobar la manera de convertir-la per un moment en espontani és el que se li demana a un artista. Per això Ródtxenko va haver d’anar canviant de suport. Els temps permetien a Ródtxenko una radicalitat tan aguda que ho incendiava tot. Aquesta llum encara avui deixa veure uns mons nous.
( 25 d’octubre del 2008, El Punt )
