Ruyra fantàstic i teatral

Quan va ser el centenari del naixement de Ruyra, l’any 1958, Gaziel va fer una conferència. «Avui la nostra llengua passa per un mal moment,» va dir. «Per això cal que els qui la portem al cor i a l’esperit l’honorem més que mai, honorant ensems els grans escriptors que l’enaltiren. Joaquim Ruyra és un dels més eminents.»

A l’Espai Escènic Joan Brossa, l’actriu Fina Rius hi representa ara mateix Un mar dins el calaix, una molt digna escenificació de textos ruyrians. Una de les gràcies del muntatge és l’atenció que posa en el Ruyra fantàstic. Ruyra va imaginar i explotar una mitologia catalana d’éssers marins màgics, pops gegants i sirenes malèfiques. Patia la sensualitat com un abisme paorós, perquè la sensualitat és la vida mateixa, i la vida, bé, la vida ja sabem com acaba. El vals final, la narració que tanca l’espectacle, també va d’això. L’hereu Rivelles, el «gran sarauista», es troba en un envelat, ballant un vals amb una dona «alta i malgirbada». El ballador sent una veu que el crida: «Rivelles! Rivelles!» Es desperta i es troba al llit de mort, amb la família i el metge al voltant. Però llavors el vals se’l torna a emportar. Abans de morir-se, l’hereu Rivelles encara és a temps d’aixecar un moment el cap i dir al capellà, que ja l’extremuncia: «És… L’últim vals.»

Aquest conte va ser escrit quaranta anys abans que Cortázar publiqués un dels seus relats més coneguts i arxicomentats, La noche boca arriba. És exacte. Un motorista té un accident. Al llit de mort, somia que és en una guerra entre motecas –que és una broma per dir «motoristes»– i asteques. Els asteques el capturen i el sacrifiquen. Com l’hereu Rivelles, el motorista acaba essent engolit pel més enllà, que Cortázar lliga a la genuïnitat precolombina, de la mateixa manera que Ruyra feia recurs a la llengua més interioritzada: «Som al ball… I hem de ballar», diu el metge, i aquesta dita catalana fa de pont entre aquest món i l’altre.

Tots dos contes vénen directament de Poe. Amb això només vull apuntar que Ruyra és un dels escriptors fantàstics més seriosos de la nostra literatura, i que una lectura des d’aquesta banda és molt fecunda.

Però Ruyra se’l pot llegir des de molts cantons. Dramàticament té la gran potència de les narracions populars. Ell mateix va escenificar-se En Garet a l’enramada; fa tres anys, amb motiu del centenari de Marines i boscatges, el TNC va programar una altra selecció de textos seus, Un ram de mar; i encara corre un CD amb una lectura de contes feta per Francesc de Borja Moll (que pot escoltar-se per Internet, a la pàgina dedicada a Ruyra de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana). Clàssics com La Fineta es poden tocar amb matisos molt diferents, i permetrien grans expressions als actors. Ens enriquiria molt que Avís misteriós o Jacobé formessin part dels nostres referents, i per això els hauríem de conèixer en unes quantes interpretacions. La tonalitat i la col·locació de cada paraula són tan productives que un artista de la paraula hi té un gran camp per córrer.

Com Gaziel, jo també penso que, en moments en què la cultura i la llengua es veuen tocades per tots cantons –degradació de la llengua per dintre i per fora, alienígenes al pregó de festa major de Barcelona–, queda arrapar-se a valors segurs. No n’hi ha gaires que arribin a la riquesa imaginativa i a l’autenticitat de Ruyra. Voto perquè el millor actor o actriu, qui sigui, gosi pujar un dia a l’escenari El rem de trenta-quatre.

(26 de setembre del 2006, El Punt )

2 Responses to “Ruyra fantàstic i teatral”

  1. mp3 Says:

    La lectura que dius deu ser aquesta.

  2. Toni Sala Says:

    L’és, gràcies.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant