Eficàcia i diligència
Això em va passar al mes de maig. Era al matí, tot just m’estava dutxant, i van trucar a la porta de casa. Vaig córrer a eixugar-me i vestir-me, creuant els dits per no arribar a la porta just al moment que el visitant acabés de marxar. Una servitud de la il·lusió, aquest afanyar-se a obrir la porta o a despenjar el telèfon tot i saber que el món és ple de venedors, enquestadors, familiars descontrolats i testimonis de Jehovà que ens busquen per ajudar-nos.
Vaig ser-hi a temps. Eren una parella de municipals, un home i una dona. Què podia dur-me, de bo, la policia? Però ja no podia fer veure que a casa no hi havia ningú. Sabem tan poc de les lleis humanes i de les lleis divines, vaig pensar, que més val que posis cara de bon noi. “Bon dia,” va dir ell, i ella va preguntar-me: “Aquest cotxe d’aquí fora és seu?” Vaig donar un cop d’ull al carrer i vaig fer que sí. Estava aparcat com sempre, discret, entre els altres. “Està obert”, va dir la municipal, sense somriure. “Ah,” vaig dir, ”gràcies,” fingint sorpresa. Fingir sorpresa era una mentida pietosa, perquè no tinc costum de tancar el cotxe amb clau. El radiocaset fa divuit anys que no funciona i seria un miracle que algú s’enamorés d’aquesta tartana. Encara em pujaria l’autostima. Per altra banda, un lladre competent sap que, a l’hora de robar un cotxe, la porta és el de menys. Tot això no ho vaig dir per respecte a l’autoritat.
D’acord. Hauria estat molt més fàcil anar al cotxe i tancar amb clau. Però encara anava descalç, i no m’agrada haver de sortir abruptament de la dutxa, i una mosca m’havia pujat al nas i hi havia muntat el campament base. Sóc dels que consideren les multes per no dur el cinturó una agressió a la llibertat, perquè només el fet de conservar la llibertat ja justifica el risc efectiu de no cordar-se’l. De manera que vaig començar a tancar la porta.
Però l’agent va ser més ràpid: “no pensa tancar el cotxe?” Aquí hauria hagut de dir: “i tant, sí, sisplau, un moment, que em calço i agafo les claus, vagin passant, moltíssimes gràcies”, però la llibertat va imposar-me que contestés: “doncs no.” “I si li roben?” “És un risc que assumeixo.” Ell va fer que no amb el cap i ella va dir: “Ja. Però bé que vindrà a posar una denúncia, el dia que li robin. Com si nosaltres no tinguéssim res més a fer.” I se’n van anar enfadats.
La frase és literal: com si nosaltres no tinguéssim res més a fer. Vaig pensar en els domicilis que devien estar-se assaltant mentre aquells dos agents es dedicaven a anar mirant per les finestres dels cotxes aparcats, a veure si en trobaven algun d’obert. Vaig imaginar-me velletes violades i nadons assassinats. Després vaig estar pensant en una colla de tòpics que circulen sobre el treball. Vaig pensar en la gent que encara fa servir la paraula “gandul” per insultar i en la contradicció d’això amb el treball vist com un càstig bíblic. Vaig pensar en la persona que mira d’emmascarar la seva poca productivitat dedicant moltes hores i esforços a la feina, i en com l’excés de zel que es posa en una banda sovint vol ocultar la impossibilitat d’atendre satisfactòriament l’altra, de banda. Vaig pensar en com el treball dels uns impedeix el treball dels altres i en com els enemics de la feina són als dos extrems: en la persona desocupada que s’ocupa de tu i en la persona sobreocupada que dóna fins i tot per ocupar-se de tu. Total, vaig pensar tant que aquell matí no vaig fer res.
( 28 d’otubre del 2006, El Punt )
