Hospital
Un venedor de l’ONCE va amunt i avall per la sala d’espera. Li falta un braç, al final de la màniga buida li penja un guant negre i balder. La consulta d’oncologia és a dues portes de la ginecològica. Dones embarassades i pacients amb càncer asseguts a la sala d’espera. L’ajudanta de la doctora surt de tant en tant per la porta d’oncologia i crida un nom.
Esperen torn. Porten el cos de visita. En parlen a distància. El presentaran a la doctora com qui porta un abric a adobar. Un matrimoni de setanta anys. Ell no diu res, somriu i va fent que sí amb el cap mentre la dona explica que mai havia tingut res, mai mai, tota la vida ni un metge i ara li van venir uns malestars i el metge deia que no tenia res, que què es queixava, que estava sa com una rosa. La respiració és un problema. Ell s’espanta. Respira la meitat. Ha fumat molt, tota la vida. La dona del costat: em van dir que perdria els cabells, però de moment no m’han caigut. Per ara. Perquè a l’última químio ho he passat molt malament, m’ha començat a sortir sang del nas, tornar a passar pel quiròfan sí que em fa mandra.
Dos pisos més amunt, pel passadís, porten una llitera amb rodes. El pacient està despert, amb el sèrum penjant sobre seu. L’empeny un home amb bata, corpulent i ben calb. Mentre esperen l’ascensor que els baixarà al quiròfan ve una altra llitera amb rodes amb una dona de vuitanta anys, sense la dentadura, amb els ulls oberts. L’infermer calb fa una broma a l’altre infermer. Vés amb compte amb aquest, que perd oli. El pacient somriu a la llitera.
Somriures i tubs. Bates blanques, esclops de plàstic, cabells recollits. T’arreglen un amic, un pare, un fill. A veure què hi podeu fer. Fan d’intermediaris amb l’atzar. És un personal animós i atent. Les dones de la neteja parlen amb els pacients, les infermeres somriuen, fan broma, van per feina, eficients. També les he vist a l’entrada, fumant a fora amb els metges, un descans de la guerra al quiròfan i a les habitacions. Guerra quirúrgica, guerra química, guerra bacteriològica, atacs preventius i batalles finals. Somriures i tubs. Una infermera arrossega un carret ple de xeringues de totes mides i gases i informes de guerra.
A les habitacions els vells es lamenten amb la màscara d’oxigen posada. Criden perquè són sords. Els familiars a l’entorn dels llits. La majoria de portes de les habitacions estan obertes. Un pacient camina pel passadís arrossegant els peus, avorrit, amb la bata blava mig descordada de darrere i res més, se li veu l’esquena despullada, du la bosseta de sèrum a dintre una bossa de cartró penjada a la mà. Va cap al final del passadís, on hi ha un finestral amb una barra de fusta a sota per agafar-t’hi mentre mires a fora. També volta un mossèn. Una dona gran se li acosta i li xiuxiueja. Si vostè està cuidant un malalt, està dispensada d’anar a missa.
Algú parla dels virus hospitalaris. Aquí, de bo, no hi agafaràs res, comenta una infermera amb guants de plàstic. Apareix un doctor al passadís. Els familiars del pacient s’hi acosten de pressa i se li enganxen com imants. Terminologia asèptica i funcional, com el mobiliari: neoplàsia de mama, hematologia, provocació bronquial, pentamidina inhalada, instil·lació vesical, biòpsia òssia, broncoscòpia de risc, citostàtics d’hematologia, micrograma aspirat medul·lar, paracentesi digestiva, toracocentesi.
L’hospital ve a ser com un laberint. Saps més o menys com hi entres.
( 8 de novembre del 2008, El Punt )
