Centelles
Centelles va resumir el fotoperiodisme amb aquesta divisa: “S’ha de plasmar el moment crucial.” Per detectar el moment crucial hi ajuda molt la implicació del fotògraf en l’esdeveniment. Des de fora, segurament ni l’hauria vist. D’aquí ve la potència del milicià abatut de Capa i d’aquí ve la potència dels retrats de Centelles, que gràcies justament a aquesta implicació es permeten la modernitat del punt de vista cinematogràfic i el to desafectat, fred, aparentment documental. “Volia que la fotografia no hagués de ser comentada, sinó dita. Això és tal cosa, un fet que s’ha produït, i que la foto ho expliqui tot.”
Els fets d’Octubre, les barricades del juliol del 36 a Barcelona, el front d’Aragó, el bombardeig de Lleida, el camp concentracionari de Bram, doncs, són dits i no pas comentats. També perquè en una instantània tan essencial és el moment precís en què s’ha de disparar com l’enquadrament que ha de delimitar la imatge. Centelles arriba al punt que, tot sovint, perquè parlin els fets, retrata els nens que imiten els pares: nens que juguen a fer veure que fumen, nens que aixequen el puny esquerre, que participen en mítings, que juguen a afusellar uns altres nens. Això és més potent que una pretesa metàfora: aquests jocs infantils s’estan produint, no cal comentar-los sinó només dir-los.
Aquests nens ara són els nostres avis o pares. De la mateixa manera que per arribar a l’exposició has trepitjat els escenaris on van produir-se els retrats, una vegada ets allà et mous entre protagonistes més o menys directes dels fets, gent gran que hi va a recordar, que assenyalen la fotografia i diuen: sí, això va ser en tal lloc, tal persona m’ho havia explicat… Assenyalant, dient més que no pas comentant. L’exposició és força concorreguda. També hi ha joves que han anat a fer-s’hi una memòria visual. El llibre de visites és ple d’agraiments, s’hi poden llegir notes com: “Sóc jove, nascut en democràcia, il·lús (…) Encara tremolo al recordar algunes imatges vistes i no viscudes (…) Gràcies per la lliçó d’història” o “He vingut amb la idea i la petita esperança de trobar una foto del meu avi (…) M’ha semblat veure’l en una trinxera amb una ferida al cap, tal com va arribar a Mauthausen.”
“Quina crueltat és la guerra!”, apuntava Centelles al seu diari, encara capaç de sorprendre-se’n, ja camí de l’exili. Se’n va endur els negatius perquè no puguessin fer-se servir per represaliar els que es quedaven. Va amagar les maletes en una casa de Carcassona. Va treballar en un estudi fotogràfic i va col·laborar en la resistència contra els nazis. L’any 44 va tornar a Barcelona. Inhabilitat, va haver de deixar el periodisme. Va obrir una botiga de fotografia i es va dedicar al retrat publicitari. Els negatius van estar-se amagats durant 36 anys, fins a la mort de Franco.
Dimarts passat, aquest diari publicava la notícia del descobriment de l’arxiu de Josep Puig i Cadafalch, 422 capses trobades a les golfes de la casa familiar del president de la Mancomunitat, al carrer Provença, darrere d’una paret falsa, on les havia amagat per por a les represàlies de la dictadura de Primo de Rivera. És com la història emparedada, que pica des de darrere el mur. No cal posar la Cope per sentir l’Espanya tenebrosa, goyesca, interminable; allò que les fotografies de Centelles diuen és la història que portem posada.
( 21 de novembre del 2006, El Punt )
