Mercè Millan
Les grans notícies culturals solen ser larvades i sempre resulten d’una continuïtat. A l’última dècada les nostres biblioteques s’han renovat. Aquelles biblioteques fosques i estantisses s’han tornat lluminoses i vives, informatizades, multifuncionals i pròximes. Principalement s’han obert. Mentre el sistema educatiu s’enfonsava la xarxa de biblioteques s’anava eixamplant i renovant. Si abans el principal centre de cultura de les poblacions que en tenien era l’institut, ara ho és la biblioteca. La cultura troba maneres d’espavilar-se.
Mercè Millan acaba de ser nomenada cap de la Secció de Programació Territorial i Equipaments de la Diputació. Tota la vida ha fet de bibliotecària. Va començar a dinou anys mb una substitució al parc de la Ciutadella, va estar a Santa Coloma de Gramanet, a la SantaPau-Santa Creu del Carrer del Carme i d’allà a Mataró, on va participar en la creació de la primera i de moment única bibliteca pública, la Pompeu Fabra, que ha dirigit durant deu anys.
“Aquesta vitalitat de les biblioteques de Barcelona és universal?” “A la nostra província les biblioteques depenen de la Diputació. Hi havia una tradició d’abans de la guerra que s’ha recuperat. Les biblioteques es van modernitzar seguint models nòrdics. A Espanya, trobaríem una cosa semblant al País Basc i a Navarra.” “A més dels serveis que donen, les biblioteques corporifiquen la cultura, la fan visible. Una biblioteca al centre d’un poble és el millor monument a la civilitat.” “Sí, amb la creació de biblioteques s’ha vist que els barris o els pobles amb biblioteca feien un canvi. L’equipament té conseqüències fora de les seves parets. Les llibreries, per exemple. Contra el que es podia pensar, no han estat perjudicades. Potser no venen tants bestsellers però la gent ha anat a la biblioteca, s’ha informat, i ara entra a la llibreria a buscar-hi una cosa concreta. Abans potser ni hi entrava. Té un contacte amb el llibre que li ha donat la biblioteca. Per exemple, a Mataró, quan s’hi va obrir la biblioteca, al barri hi havia una papereria i la mestressa estava enfadadíssima. Deia, se’m menjarà. Al cap d’un any va haver de canviar de local perquè se li havia fet petit. Passa una cosa semblant amb les activitats. Les biblioteques de Barcelona van muntar tertúlies literàries. Doncs això va servir de model perquè se’n fessin a fora. Associacions de veïns, o una senyora particular, amb unes amigues, que també n’organitza una. Però no és només això. Molts avis, per exemple, s’estimen més anar a llegir el diari a la biblioteca que al casal perquè no volen sentir-se d’un grup a part. Hi ha un entrar i sortir constant dels usuaris de la biblioteca. S’hi fan moltes activitats, tallers de lectura especials, l’hora del conte, hi ha material audiovisual… Cadascú pot triar l’acostament que li convingui més cap a la cultura, lliurement, sense pors. Tu pots participar per exemple en un grup de lectura només anant-hi a escoltar, sense haver-te llegit el llibre, o pots anar-hi i fer un tot un discurs.” “I ja els queda temps, als bibliotecaris, per llegir? Conec professors de literatura que no pràcticament no tenen temps de llegir. ” “Això pot passar a les biblioteques grans, a les petites no tant. Un bibliotecari ha de llegir, però la seva feina és més aviat donar informació.” “Doncs jo els donaria temps per llegir.”
( 15 de novembre del 2008, El Punt )
