Tossa (1)
Les gavines volen lentes per les ondulacions de l’aire, segueixen les rectes, les espirals, immòbils com si pengessin d’un cordill. Sóc a la Vila Vella de Tossa, darrere el far, abocat al penyassegat d’atzavares i pins. Una ombra difusa persegueix cada gavina. De vegades sembla que passin molt arran meu, però és que són grosses - i monstres deliciosos, vistos de lluny. Quanta estona fa, que les miro? Abocar-se a es Codolar, encantar-se amb les gavines, fa sentir l’abisme i el risc de la vida contemplativa.
Els merlets de la Vila Vella sempre han estat plens de gavines. N’arriba una, aixeca les ales, estén les potes i es posa sobre la torre de l’Homenatge. Una altra pren el relleu i es llança a resseguir l’espadat i la mar. Es Codolar és la relíquia d’una Costa Brava immerescuda. El crit de les gavines fa un lladruc rabiós, de bec obert, els mateixos crits que feien quan en aquesta torre el governador jurava fidelitat als tossencs. Llavors es llançaven igual, una darrera l’altra, a planejar la cala, mentre des de la torre es vigilava l’entrada de vaixells al port d’es Codolar. Com avui, les gavines perdien de tant en tant una ploma pels carrers de la vila emmurallada. El museu que hi ha al peu de la torre de l’Homenatge era llavors la casa noble del governador.
Avui el museu conté obres inesperades en un poblet que no arriba als cinc mil habitants. Vilallonga, Benet, Hugué, Casanovas, Chagall, Limouse, Kars, Metzinger. Als anys trenta, Tossa comptava amb una cosmopolita colònia d’artistes. Rafael Benet va dir Tossa, Babel de les arts, i Marc Chagall va deixar un lema, Tossa, paradís blau, i un quadre al museu, El violinista celest: tocant un violí blau, un músic blau salta per una finestra blava amb l’alegria i la fe de les gavines que es llancen per l’espadat d’es Codolar. Fred Ulhman, l’advocat pintor que escriuria L’amic retrobat, va conèixer a Tossa l’aristòcrata anglesa amb qui després va casar-se. L’esclat del trenta-sis va dispersar la colònia d’artistes. No fa gaire, Josep Palau i Fabre, poeta i eminència mundial en l’obra de Picasso, ha volgut crear una fundació a Tossa de Mar. Inesperadament, els avatars de la política local ho han impedit.
Molt a la vora del museu, baixant pel carrer Vila Vella, m’hi trobo un pintor. Res a veure amb aquella colònia. És un senyor gran i jovial, que porta pantalons curts. Té el cavallet permanentment plantat enmig del carreró, i va fent, envoltat de turistes que li donen conversa. Al costat hi té el taller, ple de quadres exposats. És Font Sellabona, el pintor-cantautor vigatà que va fer-se cèlebre a principis dels setanta quan cantava al programa de Soler Serrano, a Radio Barcelona, amb el nom de El Trobador Catalán. Després va tocar als locals de Tossa, a “El Ruedo”, amb unes botes, un barret de cow-boy i una guitarra. Avui viu de retratar els recons d’aquesta Vila Vella, i fa tot l’efecte que el negoci li funciona.
- La gent passa per aquí i es pensa que l’empedrat és romà – em diu. - Jo em faig un tip de riure. Els conec a tots, aquests romans! Ara, si no hagués estat pels artistes, d’aquestes pedres, d’aquesta badia tan maca, potser ja no en quedaria res.
El turisme és això, fantasia, i la muralla de Tossa de Mar en té per donar i per vendre. La caseta, San Jorge, Cap d’aigua…. Els propietaris nous de les cases velles rematen el pintoresquisme de la Vila titulant amb lletres de ferro i ceràmica les seves façanes. A les viles medievals, no se sap mai quina part és fantasia i quina és realitat. Passegeu-vos per l’Empordà interior, els dies de sol, la pedra s’escalfa, sofocant i tediosa, i els pobles es converteixen en forns. Aquí, això no passarà. L’aire arrossega pels carrers el combinat mediterrani de pi, figuera i salabror. A dintre de les torres hi ha la inevitable fetor de pixum, és clar, i un diari estranger aleteja per terra, i els retratistes us fan desviar els passos, i, com una mosca pesada, la musiqueta de la terrassa d’un restaurant no vol marxar de l’orella. Però dono fe que encara hi ha tossencs vivint entre muralles. Hi ha gats, plantes, cases sense títol. Hi ha draps i calces blanques que corben, gotejant, un cordill penjat arran de paret.
- Nosaltres vivim a la Vila Vella des de fa tres generacions, almenys – m’adverteix un matrimoni d’uns vuitanta anys, que ha sortit a prendre el sol. – I, no és per dir, però, com això…
Tossa de Mar ha viscut aïllada per la geografia. Hi ha famílies documentades des de Jaume I. De tossenc no se n’és fàcilment.
Els pregunto sobre la colònia de jueus amenaçats pel nazisme que van instal·lar-se a Tossa. La història té un final fosc, mític:
- Els van venir a buscar amb barcos de guerra. Tenien hotels i tot, eren gent important… Ara és diferent. Això del turisme ha canviat molt. Però Tossa no és com Lloret. Lloret és una ciutat. Aquí, els carrers són nets.
